Alejandro Martínez Abraín: “Per ser detectius ecològics, basta saber mirar”

Alejandro Martínez Abraín és un investigador del departament d’Ecologia de Poblacions de l’Imedea que ha publicat El detective ecológico, reflexiones sobre historia natural, un llibre de divulgació científica sobre l’ecologia, l’evolució i la biologia de la conservació. Escrit amb rigor però amb llenguatge entenedor, ens dóna pistes o claus per entendre i resoldre 50 casos que ens presenta la natura, de manera que cadascú se senti un detectiu ecològic i tregui les pròpies conclusions. Només cal aprendre a mirar amb curiositat i cert esperit crític.

L’ecologia mereix una feina d’inspecció detectivesca?

Penso que la ciència requereix una labor detectivesca, de cerca de proves i contrastació d’hipòtesis. “Detectiu” queda més proper, espanta menys que dir “investigador”. D’aquí això de detectiu ecològic. I bé, també fem servir lupes a l’ecologia per observar coses petites a la natura, a més de telescopis i prismàtics, per apropar les coses llunyanes.

Com és que heu decidit compartir les vostres investigacions ecològiques amb els lectors?

Fa sis anys que ho faig. En realitat, “el detectiu” és un llibre fet com a compendi de 50 articles publicats en la revista Quercus els darrers sis anys. Sempre m’ha agradat compartir el que vaig aprenent. Penso que és un desaprofitament invertir tant esforç a aprendre per després quedar-s’ho tot un tot sol. No ho trobes?

L’ecologia té un problema?

Des del meu punt de vista, sí. Penso que, a diferència d’altres ciències, com la física de partícules o la biologia evolutiva, que fan avanços de gegant, la nostra ciència, l’ecologia, que estudia les relacions entre els éssers vius i entre aquests i el seu entorn, no ha aportat grans innovacions en les últimes dècades. Òbviament alguna cosa s’ha avançat, però no d’una manera rellevant, comparat a les ciències esmentades.

Quants dels 50 casos que ens plantejau en el llibre tenen solució?

Difícil pregunta. Crec que en evolució i ecologia totes les preguntes tard o d’hora són contestades. Ara bé, el terreny de la conservació és una altra història. Les preguntes no tenen una resposta absoluta, sinó que depenen de la intenció o l’objectiu de qui promou una determinada acció. Per exemple: s’ha d’eliminar la fusta de pins cremats de la muntanya? Idò depèn de si l’objectiu és afavorir els ocells d’espais oberts, els insectes, el sòl o la fauna forestal. Per això molts pics el millor sigui no fer res, com a principi de precaució. Pot sonar insuls i poc pro-actiu, però és la solució que genera menys efectes indesitjables inesperats.

El llibre té tres apartats: ecologia, evolució i biologia de la conservació. Per què aquesta divisió?

Té a veure amb les disciplines científiques que més m’apassionen. Professionalment faig sobretot ecologia i conservació, però sempre procuro introduir un tint evolutiu en els treballs. Com diu aquella famosa frase, res té sentit en biologia si no és a la llum de l’evolució.

La divulgació de la ciència és important per fer-la més creïble?

Sí, per descomptat. Cal traduir al llenguatge del carrer el que escrivim en els articles científics, perquè, si no, només quatre especialistes s’assabenten de com avança el coneixement. En el cas de l’ecologia, crec que és fonamental per la persistència, perquè no som una ciència productiva; el major actiu és ajudar la gent a entendre el món. Si estan contents amb això, reclamaran el nostre servei i si no, ens extingirem en els centres de recerca.

Popularitat i credibilitat poden compartir un espai comú, del tipus que sigui?

Popularitzar el coneixement no ha d’estar renyit amb la credibilitat. L’investigador que divulga ha de fer-ho amb tot rigor, simplement amb un llenguatge lliure de tecnicismes. Els tecnicismes no són garantia de més fiabilitat. En el que no s’ha de caure tampoc és a opinar per opinar. El lector pot no ser un especialista, però no és ximple i sap apreciar quan se l’està fent pensar.

“Equilibri, selecció, convergència, segona oportunitat”... Llegint el llibre semblaria que la natura està en conflicte permanent. És així?

No, la natura no està en permanent batalla. És cert que moltes de les relacions entre éssers vius es basen en la competició, la depredació o el parasitisme. Però moltes altres, igual d’importants, estan basades en la col·laboració, el comensalisme, els mutualismes i la simbiosi. Una mica com l’ésser humà, que té una costat agressiu i també un altre d’altruista. Monedes amb doble cara.

Què tenen de particular els sistemes insulars com el nostre?

En els sistemes insulars, la competició entre espècies és menor, simplement perquè hi ha menys espècies. I n’hi ha menys perquè és difícil arribar fins aquí o perquè les que van arribar no van triomfar en un mitjà més pobre en recursos i tipus d’hàbitat. Però sí que és veritat que hi ha més competició entre individus de la mateixa espècie, per les grans densitats. Això fa que a les Illes els individus duguin a terme papers ecològics que no exerceixen en els continents. Són més tot terreny, per dir-ho d’aquesta manera.

Ens podeu recomanar algun lloc on us hàgiu inspirat per escriure el llibre?

Bé, m’agrada dir de broma que Dalí tenia el seu Portlligat i que jo, salvant l’enorme diferència, clar, tinc el Port del Canonge. En general, aquest llibre deu molt a Esporles i a tot Mallorca. Ha estat concebut aquí, inspirat per la naturalesa mallorquina, dels pics de les muntanyes a l’Albufera, passant per les garrigues i els alzinars.

Tots podem ser uns “detectius ecològics”?

Sí. N’hi ha prou d’aprendre a mirar. Les coses interessants no són lluny. N’hi ha prou de mirar-se una mà i preguntar-se per què tenim cinc dits. O mirar una planta a casa i preguntar-se per què l’hem de regar i donar-li més o menys sol. Des del supermercat o la botiga de comestibles es pot fer molta ecologia, observant els alvocats o els prestatges plens de begudes alcohòliques o de dolços. No és necessari estar penjat amb cordes en un penya-segat per fer bona ecologia, encara que de vegades hi pugui ajudar. Ja ho dic: basta saber mirar.