Antoni Garau: “En cultura, cal tenir molt clar en quina lliga volem jugar”

L’octubre del 2013, el museòleg Antoni Garau i el poeta Miquel Bezares varen rebre l’encàrrec mai no desitjat. El dia 14 havia mort de manera sobtada el fotògraf Toni Catany, llucmajorer com ells dos, amic de per vida. Els nomenava marmessors del seu llegat i els deixava unes darreres voluntats que Catany havia declarat per activa i per passiva, que eren fer la seva fundació i crear el Centre Internacional de Fotografia a Llucmajor (Mallorca), a la casa on ell va néixer el 1941. Bezares i Garau acceptaren l’encàrrec. Ja han constituït i registrat la Fundació Toni Catany, i acaben d’inaugurar a Llucmajor una exposició de la darrera sèrie de l’artista, Altars profans.

Antoni Garau (Llucmajor 1964), com a museòleg de llarga experiència -des del seu estudi de Barcelona treballa sovint per al CaixaFòrum, el MNAC i, entre molts altres projectes, ha participat en la configuració del Museu de Cultures del Món-, és qui s’encarrega de posar ordre en l’immens llegat de Toni Catany, que, en bona part, és a la casa que tenia el fotògraf al Raval.

Vostè que ha conegut com poques persones Toni Catany i que coneix com ningú la seva obra, com definiria el fotògraf?

Recentment he trobat entre els seus manuscrits una nota en què ell mateix es defineix com “un català de Mallorca”. Aquest era el seu sentiment. Toni Catany arribà a Barcelona devers el 1960, a un moment que estava tot per fer, i participà en tot el que es generava culturalment a la ciutat: els congressos de cultura catalana, els inicis de la Primavera Fotogràfica... És en aquest context que s’entén Toni Catany, però també i sobretot en els inicis de la reivindicació de la fotografia d’autor, la fotografia com a acte creatiu.

Què reivindicaríeu de Toni Catany com a autor?

La seva sensibilitat, la manera que té d’expressar en les fotografies els seus sentiments, l’autenticitat que el du a incorporar-hi tot el seu món, el reclam que fa d’una comunicació íntima entre l’obra i l’espectador i també la superació de les fronteres entre els llenguatges. Les seves obres són fotografies, però a la vegada són dibuixos, són pintures. L’obra de Toni Catany obre un ventall amplíssim d’imatges (objectes, viatges, cossos, retrats, carrers, paisatges...) en les quals la coherència no ve donada per les tècniques molt variades, sinó perquè en totes hi ha la seva visió absolutament singular.

I, personalment, què li va transmetre Toni Catany?

En Toni m’ha transmès la capacitat de veure la vida d’una manera determinada, i en això hi té molt a veure la seva sensibilitat. Per mi, Toni Catany és un amic, un mestre, una persona amb la qual he viatjat pel món i això s’ha d’entendre com a viatjar per la vida. Som de dues generacions diferents. Quan el vaig conèixer jo tenia 19 anys i ell 41, ell era bàsicament autodidacte i jo estava en procés de formació per la via reglada, com a estudiant de belles arts, però descobrírem que teníem sensibilitats molt semblants i que per camins distints es pot arribar gairebé als mateixos llocs.

Amb l’encàrrec de tenir cura del llegat i de la seva difusió, ens pot dir què ha deixat Toni Catany i com està aquest llegat?

Està tot inventariat i tot el seu patrimoni fa part de la Fundació Toni Catany, que vàrem constituir fa tres mesos. Hi ha uns 60.000 negatius, unes 900 fotografies positivades vintage, més de 3.000 còpies en paper, una col·lecció molt interessant de fotografies d’altres artistes, una biblioteca especialitzada en fotografia, tots els objectes que surten a les seves obres, una col·lecció tèxtil, una col·lecció de miniatures índies, una vintena de llibres inèdits i, entre moltes altres coses, un arxiu immens de retrats dels personatges de la Nova Cançó i de la cultura que li ha estat contemporània. Retrats de Maria del Mar Bonet, d’Espriu, de Terenci Moix, de Miquel Bezares, Baltasar Porcel, Ocaña, Paul Bowles, Agustí Villaronga, Miquel Barceló i un llarguíssim etcètera. El seu món i l’obra conformen un vertader tresor.

La seu de la Fundació Toni Catany és a Llucmajor. Quin paper deixau per a la seva casa de Barcelona?

A Barcelona hi ha bona part del seu patrimoni. Ca seva al Raval ha de mantenir la seva memòria i servir també per difondre la seva obra. Abans de finals d’any presentarem la Fundació a Barcelona. Ja treballam per fer una gran exposició retrospectiva a un lloc determinant de la ciutat. També hem de parlar amb institucions catalanes per definir el paper de la Fundació a Catalunya. No podem oblidar que Toni Catany és un personatge clau dins la història de la fotografia catalana.

Parlant de Catany, ens hem oblidat de vostè. Com a museòleg, dissenya algunes de les exposicions més importants. Què és dissenyar una exposició, donar-hi forma, vestir-la?

Tinc clar que la forma i el contingut són indissociables. A mi una de les coses que m’agraden més és posar ordre, i això vol dir entendre. Una exposició, un catàleg, un museu ens has de servir per posar en ordre un patrimoni per poder-lo entendre i valorar-lo. És una funció essencial per bastir el coneixement. Ara, que hi ha tantes retallades en cultura, cal tenir molt clar en quina lliga volem jugar i què volem ser com a país.