Allen Frances: “Tots podem ser malalts psiquiàtrics de manual”

Hi ha malalties de manual. I per als psiquiatres el manual de diagnòstic de referència és el DSM-5, la versió actualitzada el 2013 d’altres DSM (sigles en anglès de Manual diagnòstic i estadístic de trastorns mentals ) anteriors. En aquells manuals previs hi havia participat el psiquiatra nord-americà Allen Frances. Ara Frances llança un Jo acuso a una professió que ha etiquetat com a malalties el que podem considerar, o abans es consideraven, condicions de la vida. El seu llibre ¿Somos todos enfermos mentales? (Ariel) és un autèntic manifest contra el que considera excessos de diagnòstic psiquiàtric.

Fa 19 anys va participar en el manual de diagnòstic DSM-4. Per què critica la nova actualització?

Perquè medicalitza situacions de la vida que en realitat no són malalties, com ara la tristesa. Per exemple, davant una pèrdua, ja sigui d’un ésser estimat o de la feina, és normal sentir-se trist o angoixat, però no tothom desenvoluparà una depressió clínica. Un altre exemple és el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH).

Per què se’ls n’ha anat la mà?

Per les ànsies d’ampliar, de ser més exhaustius i flexibles. Els meus col·legues estaven entusiasmats amb l’actualització que tenien entre mans, en poder afegir nous trastorns i flexibilitzar les normes de diagnòstic.

¿I al darrere no hi ha les empreses farmacèutiques?

A les farmacèutiques ja els va bé, esclar: se’n beneficien. Actualment els fàrmacs psiquiàtrics són el seu producte estrella. Els visitadors mèdics són els que més bé han donat a conèixer als metges què diu el DSM-5, els han instruït, han fet la millor campanya de màrqueting que es podia fer. Fins als anys 80, els DSM eren uns llibrets desconeguts que ningú llegia. Però a partir del DSM-3 es van convertir en una icona, un bestseller de la psiquiatria.

Tot plegat, una maquinària difícil de parar. Què proposa?

Entre altres mesures, acabar amb la publicitat directa al consumidor, amb els regals de les farmacèutiques als metges [a Espanya les dues coses estan prohibides], amb els agents comercials a les sales d’espera dels metges, amb el suport financer de les farmacèutiques a les organitzacions mèdiques, a les associacions de pacients i fins i tot als polítics... També cal tenir en compte que la sobremedicació no tan sols afecta la psiquiatria, sinó també malalties com ara la diabetis, la hipertensió, l’osteoporosi...

Vostè va participar en manuals anteriors. Per què ara es complica la vida criticant els col·legues?

Els professionals ens hem d’involucrar més en l’elaboració dels manuals, perquè el DSM-5 porta la psiquiatria per un camí equivocat, crearà noves epidèmies falses i afavorirà que s’incrementi l’abús dels medicaments. A causa dels excessos en els diagnòstics, moltes persones han passat a dependre de medicaments antidepressius, antipsicòtics, ansiolítics, somnífers i analgèsics. Actualment el 6% dels ciutadans són addictes als fàrmacs. Ens estem convertint en una societat d’addictes a les pastilles.

Per a les farmacèutiques tenir dependents dels seus productes és un gran negoci. ¿És per això que no s’aprofundeix a evitar els efectes secundaris?

Sense cap mena de dubte. Fa molts anys que s’utilitzen els mateixos medicaments.

Amb quin nivell de tristor ens hem de medicar?

Primer cal fer un bon diagnòstic, i si realment és depressió veure com s’ha d’abordar. El que no es pot fer és prescriure medicaments quan s’està trist per una situació difícil. Els humans som forts, estem preparats per superar-ho des que vam aparèixer sobre la Terra. Els nostres avantpassats van sobreviure a situacions molt complicades i van superar la tristesa, l’angoixa, el pànic... Són emocions lligades a la pròpia supervivència.

¿El temps i l’amor són medicines més bones?

Sense cap mena de dubte. El temps permet pair les coses. I, d’altra banda, els professionals de la salut mental també necessiten disposar de més temps per als pacients. La psicoteràpia, a més, funciona molt bé, però requereix un altre tipus de dedicació.

¿S’ha passat a l’altre costat i està en contra dels psicofàrmacs?

No, queda clar que quan són necessaris són una eina que funciona. El que critico són els abusos.

¿Aquest suposat TDAH en els nens és probable que sigui resultat de la falta de temps dels adults?

Estar més moguts i irritables és la manera que tenen els nens de demostrar el seu malestar quan no se senten bé, i pot ser perquè troben a faltar la proximitat dels seus pares o perquè alguna altra cosa no funciona. De vegades els adults no sabem llegir els signes que ens envien els petits. Ells no es posen tristos com un adult, es posen irritables, no paren de moure’s... El pitjor és que als Estats Units aquesta falsa epidèmia de TDAH ha provocat que en cada classe hi hagi almenys dos nens que prenen medicació. Una medicació que, a més, té conseqüències sobre el seu desenvolupament.