Portada 15/08/2015

La sensació ‘indie’ enlluerna Locarno

‘Me and Earl and the dying girl’ i Hong Sang-soo s’enduen els últims aplaudiments del festival

Jordi Picatoste
4 min
La sensació ‘indie’ enlluerna Locarno

Locarno (suïssa)El Festival de Locarno encara aquest cap de setmana la recta final -demà al migdia s’anunciarà el palmarès- però ahir encara es va veure una clara candidata a endur-se el premi del públic a la Piazza Grande: Me and Earl and the dying girl, la segona cinta del texà Alfonso Gomez-Rejon. Encara que fa vuit anys el certamen va afegir un premi de la crítica atorgat per la revista Variety a la seccióde la Piazza Grande -on cada nit hi ha projeccions a l’aire lliure amb voluntat més comercial que de mostrar cinema d’autor-, tradicionalment l’únic jurat d’aquesta secció ha sigut el públic, fins a un màxim de 8.000 persones per film. I continua sent aquest el guardó referent, que en altres ocasions ha anat a parar a obres com La vida dels altres o Professor Lazar.

Guanyadora del Gran Premi del Festival de Sundance, Me and Earl and the dying girl narra l’amistat de dos nois amb una noia a qui s’ha diagnosticat leucèmia. L’actor Thomas Mann, vist com a protagonista de Project X, encarna amb notable convicció el Greg, un adolescent amb problemes de socialització. Només té un amic, l’Earl, que, més que amic, és soci. Tots dos s’encarreguen de fer films amateurs versionant en to de paròdia clàssics del cinema, des d’ Els 400 germans -per Els 400 cops- fins al Cowboy de les 2.48 de la matinada - Cowboy de mitjanit -, entre la quarantena d’obres filmades pel curiós tàndem. El trio protagonista el tanca la Rachel, una noia amb la qual el Greg contacta exclusivament per desig de la mare d’ell. A poc a poc, el que comença com una obligació acaba sent una profunda amistat. El narrador ens avisa de dues coses: no hi ha història d’amor i la noia no mor al final. Tots tranquils. “No volia que es veiés la Rachel com una víctima, sinó fer la història més humana”, va dir ahir en roda de premsa Gomez-Rejon, realitzador amb experiència en televisió que, entre d’altres treballs, va ser director de l’episodi pilot de la versió americana de Polseres vermelles. Malgrat això, ell prefereix el cinema: “Sóc més espectador del segle XX. La màgia del cinema i l’experiència del visionat en comú en una sala signifiquen molt per a mi”, va afirmar. Aquest amor pel cinema es fa palès en una obra singular l’originalitat de la qual va més enllà de l’habitual enginy buit i exhibicionista. Cada moviment de càmera o decisió tècnica tenen un motiu concret. Atractiva i rica visualment; emotiva i madura narrativament. “L’objectiu era ser genuïns i respectuosos amb el públic”, va resumir Gomez-Rejon. Una bona notícia per al cinema nord-americà.

Realitats paral·leles

Pel que fa a la competició oficial, una de les cintes més aplaudides ha sigut la coreana Right now, wrong then de Hong Sang-soo, cineasta venerat als festivals de cinema i que ja es va endur el premi al millor director fa dos anys a Locarno. En certa manera, Sang-soo és el Yasujiro Ozu actual: és igual quins són els títols de les pel·lícules, els elements que les conformen són sempre els mateixos, i les fan quasi intercanviables. En el seu cas, el tema de l’amor amanit amb molta beguda i molt diàleg, el to de comèdia, la presència del cinema dins del cinema i tot en una estructura de repetició.

Aquí, un famós director de cinema ha d’anar a la ciutat de Suwon a presentar un film; en arribar un dia abans del que li toca té temps per conèixer una noia de qui s’enamora i amb qui passa el dia bevent, parlant i mirant els quadres que ella pinta. Aquest argument bàsic Sang-soo el repeteix a la meitat de la pel·lícula canviant el desenvolupament, més o menys com Melinda & Melinda de Woody Allen o La vida en un hilo d’Edgar Neville, però en comptes de barrejar les dues visions de la mateixa història les separa en blocs. El film té moments divertits però és essencialment llarg i, per tant, parcialment avorrit, excepte si ets adepte del director.

Parlant de coses llargues, aquest és el títol de la nova cinta de l’artista experimental anglès Ben Rivers, que també forma part de la competició oficial: The sky trembles and the Earth is afraid and the two eyes are not brothers. La pel·lícula, sent peculiar, no és tan rara com el títol pot deixar a entendre. S’inicia a mig camí entre el documental etnogràfic i un making of del rodatge a la ciutat marroquina de Fes del film Las mimosas,del realitzador gallec Oliver Laxe. El moment pertorbador de la cinta -i la part més engrescadora-és quan es converteix en un thriller en què Laxe és segrestat i transformat en un home de llauna mitjançant un vestit fet de ferralla. Una venjança del poble marroquí contra aquells que des de fora arriben com conqueridors a terres noves i els miren com peces rares o exòtiques. Una suggeridora i provocativa discussió metacinematogràfica. Hi ha certa fascinació en les imatges però no poden amagar una part final poc reeixida i el gran problema del cinema d’autor dels nostres dies: més curt, millor.

stats