Quan va implosionar el segon tripartit, qui va saber llegir millor la situació va ser Esquerra. Iniciativa també, però Esquerra va entendre que calia fer foc nou. I va fer-lo. Puigcercós, Ridao, Carod i d’altres van saber enretirar-se i deixar lloc a cares noves i, sobretot, a estils nous. Per primer cop en molt de temps Esquerra sembla un partit i no quatre. Sí, ja sé que ara vostè em dirà que la direcció d’ara i la de llavors tampoc són tan diferents, però la percepció de la gent és que van renovar-se a fons. I ja sap la frase, oi?: les coses són el que semblen i no el que són. En canvi, el PSC no va fer aquest exercici, i ja veu on són. I sort en tenen que Iceta és gat vell i amb el seu gran olfacte polític ha posat el partit en un lloc on, segons com, encara podrien recuperar poder. Polític. Electoral és una altra cosa.
Ara el moment de la regeneració/refundació ha arribat a Convergència. I no n’hi ha prou amb algun canvi de cares. La transformació, agradi o no a alguns, ha de ser radical. Tot i que hi ha una altra opció, que és no fer-la, sí. En aquest cas, el partit està condemnat a la desaparició. Perquè el seu no és només un problema d’imatge de persones, sinó del que transmet a la gent. ¿O és que alguns creuen que el que diuen les enquestes passa per art de màgia? Sí, sí, pesen les retallades, però sobretot pesa la imatge de partit corrupte, de partit antic i de partit d’una època que s’ha desfet com un bolado. A banda que vés a saber quins dossiers falten per sortir. Tots sabem que costa deixar una cadira, però si altres ho han fet, no ha de ser tan difícil, oi?
