Misc 24/07/2016

La rebel·lió feminista pren força a Hollywood

Actrius com Jennifer Aniston i Rose McGowan alcen la veu contra el masclisme d’aquesta indústria

Xavi Serra
5 min

BarcelonaUn canvi de paradigma s’està coent en la indústria del cinema nord-americà. Durant anys les actrius de Hollywood han acceptat amb més o menys resignació els ambients de treball sexistes, la disparitat salarial amb els actors, la marginació professional a partir d’una certa edat i altres discriminacions masclistes que no responien a posicions individuals, sinó estructurals. Hollywood, al cap i a la fi, no és una indústria plena de masclistes, sinó una indústria plenament masclista.

Una de les veus que s’hi han rebel·lat amb més virulència és Rose McGowan, l’heroïna exploitation que massacrava els zombis amb la seva cama biònica a Planet Terror, del díptic Grindhouse de Robert Rodríguez i Quentin Tarantino. L’actriu va esclatar públicament fa un any quan la van convocar al càsting d’un film d’Adam Sandler en què es recomanava portar “roba ajustada, molt escot i sostenidors push-up ”. El representant de McGowan va acomiadar-la a l’instant per haver ventilat a Twitter els draps bruts de Hollywood, però a partir d’aquest moment ella no ha fet més que radicalitzar el seu perfil crític, afirmant que estava “tipa d’interpretar guions escrits per homes” i que havia acabat “odiant l’actuació”. La Rose McGowan del 2016 ja ni tan sols es defineix com a actriu, sinó com a “activista, cineasta, artista, cantautora i ésser humà curiós”, carrega contra les tanques publicitàries d’ X-Men: Apocalipsis XMen: Apocalipsison es veu Jennifer Lawrence estrangulada per un home i fa servir el nom d’una pastilla per avortar com a títol del seu primer senzill com a cantant.

McGowan és potser un cas extrem, però la conscienciació feminista cada vegada és més la norma que l’excepció. Fa un parell de setmanes, Jennifer Aniston també va esclatar i va publicar a The Huffington Post una carta en què denunciava el “pertorbador escrutini” al qual la sotmeten els mitjans per detectar algun indici d’embaràs. Segons Aniston, el seu cas reflectia la manera com els mitjans retrataven les dones “en relació a un estàndard retorçat de bellesa”. “La idea que les noies no són guapes si no estan increïblement primes i que no són dignes d’atenció si no semblen una supermodel és el que tots estem contribuint a crear”.

Mònica Planas, crítica televisiva i premi de comunicació no sexista de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya, apunta al “masclisme creixent” i la “progressiva objectificació i infravaloració de la dona” com a factors clau que han provocat que “persones sensibilitzades se n’atipin i protestin”. “L’acte de rebel·lia és fruit de negar-se a considerar normal el que no ho és: el sexisme”, diu Planas. I destaca com a punt d’inflexió el discurs que fa un parell d’anys va fer a les Nacions Unides Emma Watson, l’Hermione de la saga Harry Potter Harry Potte : “Va ser un acte de bel·ligerància que va ajudar a prendre consciència en el sector, sobretot perquè es va produir en un espai de rellevància i credibilitat”.

Entre el mercat i l’activisme

Per a la periodista Lucía Lijtmaer, comissària del festival Princesas y Darth Vaders, que aborda l’humor i la creació des d’una òptica femenina, l’activisme de les actrius va en paral·lel a un altre procés de mercat: “Hollywood ha entès que hi ha un públic per a productes en què les dones siguin les protagonistes i el cas recent més evident és la nova versió femenina de Caçafantasmes. Aquesta sinergia entre el capital i l’activisme polític ha suscitat alguns recels que Lijtmaer considera injustos: “Al feminisme se li exigeix una puresa molt més gran que a altres col·lectius de Hollywood com l’afroamericà. Ningú es planteja que per guanyar un Oscar un home negre estigui traint el seu discurs”.

Un símptoma del canvi que s’està produint a Hollywood és que algunes de les celebritats que abans feien malabarismes retòrics per evitar definir-se com a feministes ara sí que ho fan. Si el 2012 Taylor Swift esquivava una pregunta sobre si era feminista o no afirmant que “no es plantejava les coses en termes de nois contra noies”, ara la cantant ha incorporat el feminisme al seu discurs. “Moltes noies diuen «No sóc feminista» perquè creuen que vol dir estar sempre enfadada o manifestar-se i anar a piquets. Però feminisme només significa igualtat de drets i oportunitats per a homes i dones”, deia l’any passat. Tot i que el seu discurs és peculiar -¿hi ha res de dolent a enfadar-se o manifestar-se davant d’una discriminació?-, el gir de Taylor mostra el nou valor que està assolint el feminisme en la cultura popular. “El feminisme americà mainstream ha entès que l’estratègia per guanyar adeptes és adoptar un discurs semblant a la publicitat. És com dir: “Això mola, noies”. I si a més tens grans estrelles com Beyoncé que reivindiquen el rol de les dones fortes, millor, diu Lijtmaer.

En l’àmbit del cinema el canvi de paradigma té a veure amb gestos com el discurs en favor de la igualtat salarial de les dones que va fer Patricia Arquette en rebre l’Oscar per Boyhood, Boyhood però també per accions com la campanya que reclamava que a les actrius no se’ls preguntés només per la roba a les catifes vermelles. “Calen tota mena d’accions, des dels discursos en premis fins a actituds més espontànies -diu Mònica Planas-. Em va semblar fantàstic que en una catifa vermella Cate Blanchett s’ajupís per parlar a una càmera que l’estava resseguint des dels peus fins a la cara. “Això també ho feu amb els homes?”, va preguntar mig ajupida. En aquesta presa de consciència, però, Planas troba a faltar més gestos dels homes. “Molts actors blancs s’han sumat a la causa dels drets per la igualtat racial, però en la lluita feminista els homes que alcen la veu per sumar-s’hi són pocs”. Com apunta Planas, és significatiu el silenci de Kevin Spacey i David Duchovny en la lluita per la igualtat salarial de Robin Wright i Gillian Anderson, les seves companyes de repartiment a House of cards i Expediente X, respectivament.

I tot i que Hollywood ja comptava amb actrius compromeses amb la causa feminista com Susan Sarandon, Geena Davis i Meryl Streep, que finança un projecte de guions escrits per dones de menys de 40 anys, l’actual revolució també té a veure amb el triomf en els últims anys de veus feministes com les de Lena Dunham, Amy Poehler, Tina Fey, Jessica Chastain o, com destaca Lijtmaer, l’humorista Amy Schumer. “Ella sola ha canviat de cap a peus el panorama -diu-. Perquè és una outsider. Planas també veu Schumer com un referent: “Aquí les cadenes encara no tenen pebrots d’assumir els seus programes de reivindicacions feministes”.

stats