FA TOT JUST dos o tres dies, des d’aquestes pàgines, coneixíem que el Ministeri d’Educació s’havia vist obligat a retirar un informe de la seva web en què s’animava a tornar als càstigs físics per als nins. Deia qualque cosa així com que els era bo posar-los a fer no sé quantes abdominals com a penitència si no havien estat bons al·lots. De les abdominals a obligar a estar-se de genollons o endossar a un nin les banyes de dimoni no hi ha gaire diferència; cap ni una, diria. La diferència, l’única i que no ha captat el ministeri del senyor Wert, és que han passat diverses dècades entre una actitud i l’altra. I en aquestes dècades els experts en educació han fet profundes investigacions sobre com conscienciar els menors sobre la importància de mantenir una conducta que no alteri la convivència i que no representi una manca de respecte als altres. En aquest temps, s’ha entès que les mesures de càstig gairebé sempre són una imposició que necessita qui no sap convèncer ni estimular d’una altra manera. S’ha passat del cara a la paret de genollons al racó de pensar, tot i que aquest també es pot veure com una incapacitat de qui es veu obligat a imposar-ho i no com un exercici del nin que aconsegueixi la finalitat pretesa. Sigui com sigui, en cap moment la pedagogia actual i la d’un parell de dècades enrere no aconsellen tornar als càstigs físics, un signe clar de regressió, per molt que el Ministeri hagi esborrat la pàgina del mapa. En llegir la notícia, i lligant-la amb la Llei de l’avortament, els pronunciaments sobre el matrimoni entre persones del mateix sexe i tantes altres, em demanava per què aquest govern només fa passes enrere. Potser fins i tot el qualificatiu de conservadors els ve gros.
