Un president en guerra contra els mitjans
Només un 32% dels ciutadans dels Estats Units confien en els periodistes
BarcelonaPer alleugerir tensions i reforçar els llaços és tradició que cada any el president i el vicepresident dels Estats Units assisteixin a un sopar amb els corresponsals a la Casa Blanca. L’edició del 2017 se celebra aquesta nit, però Donald Trump va anunciar al febrer que no hi aniria. En lloc d’això farà un míting a Pennsilvània, cara a cara amb el seu públic, en un entorn que li és més favorable. El gest del republicà és el símbol últim de la guerra que manté amb els mitjans del país. Una animadversió que sembla haver-se fet extensiva a tot l’engranatge de la Casa Blanca. A finals de febrer, el cap de premsa de la nova administració, Sean Spicer, va vetar l’assistència de la CNN, el New York Times i Politico a una sessió informativa en la qual sí que van participar mitjans conservadors afins al president, com el Washington Times o Breitbart News -que abans no tenien cabuda ni a les rodes de premsa-. Un veto inèdit que implica una ruptura de les relacions entre el govern i els periodistes que habitualment cobreixen la informació presidencial. Poc abans que això passés, el New York Times ja va denunciar en un article com havien canviat les estratègies de comunicació a la sala de premsa de la Casa Blanca: “Abans el secretari de premsa tenia tendència a prioritzar les preguntes dels periodistes que seien a les dues primeres files i solia donar el primer torn de paraula a l’agència de notícies Associated Press. Sean Spicer eludeix aquesta convenció. Primer dona pas als mitjans no convencionals, que són menys crítics amb Trump”.
La importància dels fets
Tot sembla part d’una estratègia per desacreditar els únics que poden desmentir la versió de la realitat del president. És el que defensa el columnista del Washington Post Robert Samuelson. Segons aquest periodista, la tàctica de Trump passa per deixar fora de joc aquells que li poden fer front amb els fets. “Durant un dels últims discursos del president, els periodistes Glenn Kessler i Michelle Ye Hee Lee van detectar 15 exemples de falsedats i afirmacions dubtosos. Si la gent no creu en la premsa, dades com aquestes no tenen cap valor”, explica Samuelson.
Però atacar els mitjans no és una aposta arriscada? Als Estats Units hi ha una dita popular que diu precisament això: “Mai tinguis una discussió amb algú que compra tinta a barrils”. El professor de Princeton Robert P. George deia fa poc en una entrevista amb l’ARA que, en efecte, al seu país tothom pensa que ficar-se amb els mitjans és una bogeria, i se sorprenia de com Trump ha pogut treure rèdit d’una guerra que, en un principi, semblava que només podria perjudicar-lo.
El cas és que quan va anunciar la seva candidatura a la presidència, el juny del 2015, la confiança dels nord-americans en els mitjans de comunicació era del 40%. Un percentatge que va a la baixa des del 1999 -llavors era del 55%- i que dos mesos abans de les eleccions havia caigut fins al 32%. Trump, bé per atzar, bé per sort o bé per instint, s’ha aprofitat d’aquesta impopularitat, d’aquest caldo de cultiu favorable.
Durant la campanya, només la cadena Fox va fer costat a un candidat que venia del món dels reality shows -el Huffington Post va començar cobrint la informació sobre la seva candidatura a la secció d’entreteniment, i capçaleres que mai abans s’havien posicionat, com la revista Vogue, van demanar el vot per Hillary Clinton-. Gràcies a aquesta fidelitat, la cadena conservadora és ara la preferida del president i a la qual concedeix la majoria d’entrevistes. La resta són “l’enemic del poble”, “el partit de l’oposició”.
En nombroses ocasions, Trump ha acusat el New York Times, blanc de les seves crítiques més ferotges, de ser un mitjà fallit que ha hagut de demanar disculpes per la cobertura que va fer de la cursa presidencial. Al marge de la certesa d’aquesta afirmació -les accions del NYT han crescut un 30% des que Trump és president i el diari no va demanar perdó-, aquests atacs evidencien que el president no perdona el tracte que va rebre en campanya. El primer símptoma d’aquest rancor: la primera roda de premsa que va fer després de ser escollit, en la qual va referir-se als mitjans tradicionals com a fake news -notícies falses-, un terme que ara fa servir sovint.
