EUSKADI
Misc 21/10/2014

Els recels de Rajoy a moure peça paralitzen el procés de pau

La societat civil busca espais de trobada per enterrar el conflicte

Oskar Bañuelos
3 min
Les discrepàncies en política penitenciària són un dels esculls que impedeixen la fi definitiva del conflicte al País Basc.

Vitòria¿Com està de salut el procés de pau basc després de tres anys del final armat d’ETA? La resposta ha de ser a la força ambigua: tot depèn de l’enfocament amb què es miri. Si s’entén que la pau i la normalització depenien únicament i exclusivament del fet que ETA deixés de matar, fa tres anys que Euskadi està en pau. En canvi, si s’entén que el procés implica, a més d’acabar amb la violència d’ETA, anar a les causes i a les conseqüències de la violència per evitar que es torni a repetir, encara queda molt camí per recórrer.

Quan la societat basca va rebre el 20 d’octubre del 2011 la notícia del “cessament definitiu de l’activitat armada”, pocs haurien imaginat que el procés seria tan exasperantment lent i que en aquests moments estaria en standby. Passats tres anys, ja s’hauria d’estar parlant de les causes de la violència en el marc d’un diàleg multipartit, però, en canvi, encara no s’albira ni un acord previ, el que té a veure amb les conseqüències de més de quaranta anys de tragèdia.

I és que encara no s’ha arribat a un consens sobre què cal fer amb les víctimes d’ETA, però tampoc sobre què fer amb les altres víctimes, les dels GAL o les de la violència policial, la guerra bruta o les tortures; ni sobre què s’ha de fer amb els 469 presos bascos que encara són a les presons i dispersos a centenars de quilòmetres de casa seva; ni què s’hauria de fer amb els judicis a joves a l’Audiència Nacional acusats de pertànyer a Segi, conseqüència d’una ofensiva judicial antiterrorista que fins i tot jutges com Baltasar Garzón o Javier Gómez Bermúdez critiquen ara, però que de moment ningú es preocupa de revisar.

L’immobilisme de Rajoy

Mentre el PP i el PSE segueixen entestats a defensar una “base ètica” que insisteixen a imposar a l’esquerra abertzale perquè es penedeixi del seu passat, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, evita moure peça en el procés, tot esperant que la unilateralitat d’ETA i de Sortu que els ha dut fins aquí continuï fent la seva feina amb cost zero per a ell. Rajoy ho va passar malament al gener quan el PNB i EH Bildu es van unir en una històrica manifestació pels drets dels presos, però ara respira alleugerit. El seu immobilisme li està donant rèdits. I no troba motius per variar la seva política i arriscar-se. Tot i això, la seva aposta està deixant el PP basc per terra en els pronòstics electorals.

Des del Palau d’Ajuria Enea, el lehendakari, Iñigo Urkullu, veu que passa el temps i el procés no avança. Constata que Rajoy l’ignora i que la ponència de pau i convivència al Parlament basc està estancada des de fa quasi un any i mig, perquè els partits constitucionalistes no hi volen participar i perquè el PNB no és capaç de reprendre-la sense la seva presència. En lloc de culpar els que la veten, mira cap a ETA, l’esquerra abertzale i el col·lectiu de presos EPPK perquè segueixin fent passos. Semblant al que fa el PP. A ETA li exigeix que es desarmi i que es dissolgui, a l’esquerra abertzale que reconegui el seu “fracàs polític” i als presos que compleixin amb el que els exigeix Madrid per acollir-se als beneficis penitenciaris.

D’altra banda, l’esquerra abertzale, que és notori que des de l’octubre del 2011 ha avançat més políticament i electoralment que en el procés de pau, veu que els seus passos unilaterals topen tant amb el mur de l’immobilisme de Rajoy com amb la decisió del PNB de no acompanyar-los en la seva estratègia contra l’actual política penitenciària. I mentre la política no avança, sí que ho fa la societat. Una societat civil i unes institucions locals que s’estan organitzant per crear espais de trobada entre víctimes de totes les violències. Uns tallers en què es pot veure un regidor del PP amenaçat i un antic pres d’ETA compartint processos vitals.

Un context més òptim

Les coses a Euskal Herria han canviat i molt. Per millorar. Als cinemes es pot plorar amb la pel·lícula de Pablo Malo Lasa eta Zabala o riure amb Negociador de Borja Cobeaga. Abans no. Ja no es veuen gaires escortes pels carrers. No hi ha kale borroka i, davant dels pocs episodis que han aparegut, ha sigut la mateixa ETA qui se n’ha desmarcat. Però hi continua havent detencions i dispersió de presos. Les decisions que permetrien avançar en el procés de pau i desactivar definitivament les sigles d’ETA segueixen sense prendre’s.

stats