Publicitat
Publicitat

ESGLÉSIA ESPANYOLA

La guerra de Rouco contra el papa Francesc

El cardenal de Madrid posa traves a les reformes del pontífex a Roma i de Blázquez a Espanya

“Va buscar i va practicar tenaçment i generosament la reconciliació en els àmbits més delicats de la vida política i social d’aquella Espanya que, amb els seus joves, volia superar per sempre la Guerra Civil: els fets i les actituds que la van causar i que la poden causar”. Ara fa una setmana el cardenal de Madrid, Antonio María Rouco Varela, feia ressuscitar els fantasmes de la Guerra Civil.

Un dia abans del 75è aniversari de la fi de la guerra, i en ple funeral per Adolfo Suárez, el que havia de ser un homenatge a l’artífex de la transició d’un règim dictatorial a la democràcia es va transformar en un presagi apocalíptic sobre el futur de la societat espanyola. Immediatament, totes les forces polítiques -a excepció del PP- van condemnar el contingut de l’homilia de Rouco Varela.

En l’àmbit eclesial, en canvi, s’ha produït un silenci eloqüent, i la sensació, en converses privades, que amb aquestes actituds Rouco no fa cap favor al seu successor, monsenyor Blázquez, ni al papa Francesc. “Morirà matant amb les seves idees”, comentava a l’ARA un arquebisbe espanyol, que confirmava que “ningú criticarà en públic el cardenal, però tampoc ningú sortirà en la seva defensa”. Només ho va fer el bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, que va ressaltar que ni ell ni Rouco creuen que hi hagi a prop una nova guerra civil.

No obstant això, els fantasmes d’un nou conflicte formen part de l’argumentari del cardenal de Madrid en els últims anys, íntimament lligat a la idea de la unitat d’Espanya com a “bé moral” i a manifestacions públiques que tracten de tornar a identificar la fe catòlica amb una determinada opció política. Les misses a la plaça Colón i les macrobeatificacions de màrtirs de la Guerra Civil afavorides pel religiós gallec en són dues mostres.

Els processos de beatificació van començar a instruir-se als anys quaranta, però el 1964 Pau VI, després de consultar-ho amb els bisbes espanyols -especialment a Vicent Enrique i Tarancón-, va decidir frenar les beatificacions dels que, segons les tesis franquistes, havien caigut “per Déu i per Espanya”. El Papa volia evitar instrumentalitzacions polítiques d’una decisió que havia de ser exclusivament espiritual, de l’Església.

Un cop mort el dictador i conquistada la democràcia a Espanya, es va determinar que honrar els màrtirs no suposaria un risc per a la reconciliació i, a partir del 1983, després de la primera visita de Joan Pau II, els processos es van reobrir. Mig segle després del començament de la guerra, el 29 de març del 1987, pujaven als altars tres carmelites assassinades a Guadalajara el 24 de juliol del 1936.

El model d’Església, llavors, havia tornat a canviar, i els vents del Concili Vaticà II havien deixat pas a la “contrareforma” ordenada per Joan Pau II des de la Santa Seu i assumida com una nova croada pel cardenal Ángel Suquía, primer, i per Rouco Varela, des del 1994 i fins avui.

Des de llavors, i tenint en compte les dues grans macrobeatificaciones que van tenir lloc a Roma l’octubre del 2007 -en ple debat per la llei de memòria històrica- i l’any passat a Tarragona, els màrtirs de la Guerra Civil a Espanya ascendeixen a 1.536. Onze ja han estat canonitzats i, segons diferents estudis, almenys 7.000 capellans, religiosos, religioses i laics més podrien ser beatificats en els pròxims anys.

Esperit guerracivilista

Les últimes paraules del cardenal Rouco, que amenacen de ressuscitar l’esperit guerracivilista, no han agradat als bisbes espanyols. Es viu una altra època, amb un altre estil, molt menys agressiu i més propositiu, que tracta de normalitzar el fet de ser catòlic en una societat cada vegada més polaritzada en postures intransigents.

Les declaracions del cardenal de Madrid no l’hi posen gens fàcil al nou president de l’Episcopat, Ricardo Blázquez, el discurs del qual -tant referent a la Guerra Civil com a l’exemple dels màrtirs-és ben diferent del del seu antecessor: “Si ells van morir perdonant, nosaltres hem de recórrer els camins del perdó, de la reconciliació i de la pau. La seva actitud davant la mort és una forta invitació a la convivència respectuosa en la pluralitat”, apuntava l’avui president de l’Episcopat.

Des de la Santa Seu es considera que ha passat el temps de les condemnes, i ha arribat l’hora de la proposta i l’alegria. Els noms assenyalats per Francesc per dirigir l’Església espanyola després de l’etapa rouquista (Ricardo Blázquez i Carlos Osoro) són una bona mostra d’això. Però, abans, falta una decisió, que només competeix al Papa: la jubilació de Rouco Varela.