PalmaQuina és la gravetat del cas Nóos, deixant de banda el cas Infanta?
La malversació de fons públics i la utilització de l’administració per part dels polítics com si fos un vedat privat.
Però no era un cas aïllat... Quin és el problema? No està ben sistematitzada l’administració, la llei és insuficient o simplement hi ha ànim de fons de defraudar?
La cobdícia ha pogut amb tot, les lleis són suficients i són clares. La llei de contractes de l’administració pública ja des de l’any 2000 establia uns procediments precisos i imperatius que garanteixen tots els principis de concurrència, igualtat, transparència... El problema és la cobdícia, que ha fet que se cercassin tots els sistemes possibles per vulnerar la llei. Esper que la feina feta pels jutges, tribunals, fiscals, agència tributària, grup de delinqüència econòmica... serveixi, que tingui efecte exemplaritzant.
No deu ser per falta de condemnes, almanco aquí a Balears...
Sí, però quan veus casos nous, et ve certa frustració.
Pensau que molta corrupció no la coneixem?
Estic segur que just n’hem rascat la superfície. Hem arribat a aquests casos en què l’actuació delictiva ha estat més grollera i s’han deixat empremtes que hem pogut seguir.
No hi ha polític corrupte si no hi ha l’empresari que intenta enriquir-se a través del capitalisme de l’amiguisme...?
Formen part intrínseca de la corrupció. També és ver que el sistema mateix ha abocat alguns empresaris a entrar en la dinàmica corrupta. Es comença a adjudicar a empreses mitjanes o petites i, arran d’això, l’empresari va fent inversions. I arriba un moment que per aguantar l’empresa necessita els ingressos de l’administració. I és llavors quan els polítics aprofiten per demanar la comissió. Seria important que fossin els mateixos empresaris els que començassin a conscienciar-se de la necessitat d’exigir dels representants públics que els procediments administratius, els concursos públics, siguin oberts i transparents, a fi que sigui el mèrit i la capacitat el que es valori en adjudicar i no l’amiguisme i els doblers d’un suborn.
I si miram cap a l’administració, juga un paper clau un funcionari fent informes, convocant concursos... A vegades són interins que s’hi juguen el lloc i no s’hi poden negar. La professionalització és important?
Hi hauria d’haver més tecnòcrates i desaparèixer de l’administració les societats instrumentals. La gran corrupció s’ha donat, almanco és el que hem detectat a Balears, en el sector instrumental: fundacions, consorcis, empreses públiques. Primer, perquè no tenen òrgans de fiscalització prèvia com sí que té l’administració amb els interventors; i en segon lloc, perquè tenen empleats laborals, que no gaudeixen de la immobilitat dels funcionaris, fet que els atorga independència. Finalment, no necessiten, a l’hora de triar qui ocupa els llocs, acudir a concursos: poden posar-hi qui vulguin i també el sou que vulguin. Això fa que es converteixin en nius de vots. En defensa dels funcionaris, vull dir que és molt difícil detectar que un concurs públic està arreglat. A més, hi havia una època en què no necessitaven arreglar el concurs perquè qui guanyava -fos qui fos- ja sabia que havia de pagar. Procedimentalment era tot perfecte, impecable. És molt complicat per nosaltres detectar la corrupció en els grans concursos públics.
A Balears, després d’aquesta croada anticorrupció que ha dut, entre molts altres polítics, Jaume Matas i Maria Antònia Munar a la presó... què hem recuperat?
Jo l’únic que sent és que les operacions anticorrupció han generat una desconfiança generalitzada contra les institucions i els responsables polítics. Té una part injusta, perquè és evident que no tots els polítics són corruptes. Ha servit perquè la realitat es conegués, la realitat sobre com es mouen els grans concursos públics i la realitat de determinades empreses i responsables polítics.
Llavors, esper que a mitjan termini serveixi per al contrari, perquè es generi més confiança. Necessitam aquesta confiança per avançar en la lluita contra la corrupció. També és vera que, a Balears, les darreres condemnes han generat més confiança en els tribunals.
Hi ha coses que potser no s’entenen, que el fiscal no acusi (tornam a la infanta) o que es pactin rebaixes amb corruptes...
És pel desconeixement de les funcions de la Fiscalia. La Constitució atorga a la Fiscalia vetllar per la legalitat, defensar els drets dels ciutadans i defensar la imparcialitat dels jutges i tribunals. Les funcions són amplíssimes. També som els encarregats de vetllar per garantir la unitat en l’aplicació de la llei penal i processal en tot l’Estat i per això hi ha instruccions generals de la Fiscalia General, que és la que les dóna. No té capacitat per donar instruccions en un cas concret.
I els pactes? No xoca pactar amb un corrupte?
Les lleis van encaminades a afavorir els pactes. De fet, els judicis ràpids són per avaforir les conformitats, és una manera de reduir el nombre d’assumptes penals i que no es col·lapsin els jutjats penals i les audiències. Des de la Fiscalia hi ha hagut instruccions generals per afavorir els pactes. I també des de l’advocacia s’han posat en marxa mecanismes de coordinació per procurar els pactes durant la instrucció de la causa. Nosaltres no tenim cap bolla màgica i ens és impossible conèixer circumstàncies ocultes, l’ única manera és que algú les conti. Un cas molt significatiu és el de Can Domenge. Les sospites que darrere les irregularitats del concurs hi havia un pagament dels adjudicataris als responsables polítics hi era, però no eren més que sospites. Just ho poguérem saber quan l’empresari va confessar que havia pagat 4 milions d’euros a determinats polítics i va aportar proves. Faig la reflexió: pact i tenc la possibiliat d’anar contra el responsable polític per un fet molt greu -perquè el responsable polític és el màxim garant que els doblers públics s’empren d’una manera adequada- i de pas recuperam 4 milions d’euros o no arrib a un pacte i ni tenc el suborn, ni els 4 milions. A més, existeixen els atenuants de col·laboració amb la justícia i la reparació del dany, en els quals es fonamenten els pactes.
A quant ven la Fiscalia un pacte?, què s’ha d’oferir?
Una informació nova que no coneguem i acompanyada d’una reparació econòmica suficient.
I quin preu té personalment la lluita contra la corrupció?
És un desgast personal diari. Tots els casos de corrupció necessiten una implicació personal. Si no existeix, la investigació se sol frustrar. L’única manera efectiva de lluitar és la implicació personal, moltes hores de feina i equips molt motivats i coordinats: agència tributària, grup patrimonials de la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i la Intervenció General de l’Estat.
