Publicitat
Publicitat

Jugant al gat i a la rata amb l'home de la nit

Han hagut de passar prop de 30 anys i una manifestació multitudinària perquè Lluís Llach torni a l'escenari del crim. Som aquí pel Concert per la Llibertat, però té un punt d'homenatge a Llach i tothom ho té força clar als bastidors de l'escenari, el que tècnicament s'anomena backstage . Moure més de 400 artistes no és fàcil però la intendència funciona amb la precisió de la cuina de Ferran Adrià, tot i que el retard és més propi de la Renfe. Normalment el backstage (tal com indica el nom) és just darrere l'escenari, però en aquest cas està repartit per diversos espais, un sota el gol sud i l'altre al vestidor de l'equip visitant de Can Barça.

A prop de l'escenari es percep més tensió. En canvi, al vestidor hi ha un ambient molt més distès. Comença el concert i ningú sap on és el gran protagonista de la nit. De cop, descobreixo en Fede Sardà fent contraban de whisky amb una ampolleta de plàstic amb el preuat licor camuflat a l'americana. En Dyango n'és un dels beneficiats, "per animar una mica el personal" sento dir. En Fede em recorda que ell va ser a la producció del concert de Camp Nou del 1985. En aquella època encara no saltava amb estelades damunt de l'escenari com va passar al Palau Sant Jordi el dia del concert contra la sida. Diuen que el seu germà Xavier Sardà encara no s'ha refet de l'ensurt.

M'enfilo a l'escenari i em planto a menys de 5 metres d'on actuen els músics. Mentre intento imaginar què et pot passar pel cap quan t'adreces a un Camp Nou ple em trobo en Joel Joan repassant la seva intervenció. Surt amb una samarreta groga, el color malastruc dels artistes, però és la samarreta de la cadena humana de l'Onze de Setembre i això ho justifica gairebé tot. El veig neguitós i espero a abordar-lo quan ja ha parlat. Apareix la seva parella, l'Anna Sahun, que el renya per haver cridat massa durant la seva intervenció. Res greu. Instants després en Joel es troba el Joan Enric Barceló, d'Els Amics de les Arts. Per la conversa que tenen intueixo que la descendència Joan Sahún s'ha passat un estiu matxacant-los amb el Jean-Luc .

Segueixo sense trobar en Llach quan apareix la gran Núria Feliu. A uns metres hi descansa en Paco Ibáñez, una de les aportacions castellanoparlants que no ha sucumbit a les pressions dels dies previs. Fa l'efecte que a la seva edat està per sobre d'aquestes maniobres.

M'escapo cap al vestidor de l'equip visitant. Després d'un llarguíssim passadís apareix una sala on hi fa massa fred per a alguns dels músics. Sofàs blancs prou còmodes, una pantalla per seguir el concert i beguda i menjar per relaxar-se. "Ha arribat el jalu", clama en Joan Dausà quan apareixen les safates amb el càtering. Tot regat amb cava brut nature amb l'etiqueta 1714, com no podria ser de cap altra manera. N'hi ha que es relaxen més del compte però per sort la sala del control antidòping, just al costat, no està operativa. Uns metres més enllà em trobo el mític i llegendari senyor del bigoti del Barça, el del dia del dit a l'ull del Mourinho. Es diu Francesc Satorra i em fa l'efecte que aquí no es mou ni una mosca sense el seu permís.

Apareixen 6 mossos antidisturbis, la Brimo per als amics, que desfilen en formació cap a un extrem del passadís. Pocs minuts després tornen amb un entrepà en una mà i una beguda a l'altra: estan sopant. Minuts després un altre grup de 8 mossos repeteix la maniobra. Sento alguns dels músics renegar de la presència policial. La imatge contrasta amb una de les millors de la nit. La Maria del Mar Bonet, esplèndida ella, escalfant la veu al bell mig del passadís. Canta "Què volen aquesta gent?" a tot volum davant la perplexitat del Cesk Freixas i el Pau Alabajos. Ells, però, ignoren que la Bonet porta un reproductor de CD portàtil amb uns auriculars on s'escolta a ella mateixa. "Ho faig per a aïllar-me i preparar bé la veu, aquí no tinc piano per fer-ho", m'explica.

Finalment descobreixo on és en Llach: s'ha amagat una mica. Resulta que un veterà músic ha parlat amb el de Verges per telèfon i en saber que a la sala de distensió hi havia tanta gent, Llach s'ha escapat a l'escenari. I allà me'l trobo, mig amagat en un racó, amb la Laura. La Laura. Està emocionada, "no per tornar al Camp Nou, sinó pel motiu que ens ha portat aquí". A en Llach no li agrada parlar abans d'actuar, però confessa que està desbordat. Tothom el saluda i s'hi vol fer fotos. És l'estrella de la nit i ho sap. Han hagut de passat prop de 30 anys, però ell ha tornat a l'escenari del crim.