EN RECÓRRER l’exposició de Rafel Joan, que avui vespre inaugura el museu Es Baluard de Palma, pensava en el que passa quan la pintura se sembla molt a la vida. És el cas de l’obra de Rafel Joan, a través de la qual pots contemplar no només els llocs i les experiències viscudes per l’artista al llarg dels trenta anys que reuneix la mostra, pots percebre no només els seus estats anímics, els anys de solitud i els d’una certa companyonia, sinó que de sobte et trobes refent el viatge que, a través del temps, ha fet l’autor i tota una generació, més o manco la de qui subscriu aquestes línies. I això vaig fer jo ahir quan anava caminant d’una pintura a una altra, i revisava els moments en què aquesta fornada d’artistes es va començar a coure, en els primers anys 80, com varen viure aquella dècada quan alguns tocaven molt joves amb el dit al cel de les grans cites artístiques, i altres anaven i tornaven del taller a la barra de bar. Els temps de Barcelona, de Madrid o de París. Els viatges pel nord d’Àfrica o més al sud, perquè tot just després es va pensar que les experiències diferents només es vivien fora del país, millor si se sabia. En créixer, com sol passar a la vida, cadascú va fer el seu camí. I Rafel Joan va optar per continuar pintant la pròpia vida, ara ja a foravila, al marge de tot, per la qual cosa la natura es va convertir en el més semblant al mateix artista. Fosca i monòtona quan el pintor es tanca, d’una poètica verda, lleugera i plena de clarianes quan l’artista aconsegueix veure la llum, i llunyana i remoguda en el moment que al cap li pega per fer voltes. Pintures sempre joves, pintures que envelleixen, unes bé i altres no gens, pintures, estats d’ànim, instants, dies i èpoques. L’experiència com a pintura.
