Al’Assemblea Nacional Catalana li toca ara passar un tràngol. Ahir vam saber que l’objectiu de l’organització per a l’Onze de Setembre del Tricentenari és omplir de gent la Diagonal i la Gran Via de Barcelona -a les 17.14, òbviament-, formant una V. Com explica un membre del secretariat de l’ANC, la V és la inicial de voluntat, de votar i de victòria. Molt ocurrent, simbòlic i bonic, sens dubte. Però tornant al tràngol, va ser conèixer-se la proposta de l’ANC i que apareguessin les primeres veus crítiques entre els mateixos simpatitzants de la causa de l’autogovern.
Les xarxes socials fan que les notícies es propaguin molt ràpid. I les crítiques encara més. Hi ha els que rondinen perquè el gran acte de l’Onze de Setembre es fa a Barcelona i, després de l’èxit transversal de la Via Catalana, torni el centralisme reivindicatiu. També trobem els que consideren que la V pot tenir més interpretacions que les oficials. Podria ser una campanya encoberta per demanar que Víctor Valdés no marxi del Barça, o l’estratègia comercial d’una marca de mòbils, una companyia aèria o una multinacional alemanya de l’automoció per patrocinar el que podria ser l’esdeveniment més multitudinari de la història del país.
Seran setmanes de comentaris, mesos de rum-rum i potser se’n farà broma fins al mateix dia de la convocatòria. Ara fa un any la befa de la Via Catalana era recurrent. Què era allò tan infantil d’agafar-nos les mans al llarg de 400 quilòmetres? De debò ho aconseguiríem? ¿Teníem els braços prou llargs per cobrir tot el recorregut? Ves per on, com ha demostrat la Gigafoto, no només érem suficients, sinó que s’hi van afegir decapitats, siamesos, éssers mutants i habitants d’altres galàxies per assolir un èxit col·lectiu indiscutible. Així doncs, els que comencen a qüestionar aquest nou objectiu deuen ser els mateixos que pensen que l’autèntic propòsit de l’ANC és unir-nos a tots formant una V de vurro.
