Mónica de Oriol, la presidenta del Círculo de Empresarios, ha demanat disculpes per les sinceres i potser crues paraules que va fer servir l’altre dia per referir-se als joves sense feina ni formació. Va dir que “no valen pa nada ”. Ho he deixat en l’idioma original perquè s’apreciï aquest col·loquial pa que voldria dir para i que ella empra, tot i la formació acadèmica impecable que deu tenir. Ara ha dit que “es va equivocar en la manera com es va expressar”. Que “va ser una expressió molt poc afortunada”, perquè totes les persones “tenen dignitat i vàlua”.
Que totes les persones tenen dignitat (o n’haurien de tenir) és cert. Però no és cert que totes tinguin vàlua. N’hi ha que, com ella va dir molt bé, “no serveixen per a res”. Servir per a alguna cosa vol dir ser útil. I hi ha molta gent que no és útil. Els joves sense feina, els grans sense feina, els avis, les persones dependents, els malalts... El món ideal de Mónica de Oriol seria molt més sostenible sense haver de pagar subsidis als inútils. I és per això que va dir que aquests subsidis s’haurien de rebaixar més perquè “tots anem a comprar quan el que se’ns ofereix és a preu raonable”.
Mónica de Oriol, en canvi, no ha demanat disculpes per aquest “tots anem a comprar quan el que se’ns ofereix és a preu raonable”, que es refereix a la carn humana que ella troba massa ben pagada pel nul rendiment que se’n pot treure. Com en una subhasta d’esclaus.
A les històries setmanals que escrivia Josep Maria Folch i Torres als anys 30, s’hi descrivien de tant en tant nois pobres i orfes que s’oferien com a vailet en una masia. Quan feien els tractes amb els amos i aquests els demanaven què volien cobrar, sempre deien aquesta frase: “Amb la vida m’acontentaria”. Volia dir que amb el menjar i el jaç ja es donaven per pagats. No feia falta que els paguessin diners. La vida. La meva generació no ho ha conegut, això. Potser la de la meva filla ho coneixerà.
