Na Demo està nerviosa. És normal, últimament les seves festes han deixat de ser el que eren. Cada vegada hi va menys gent, i ella sempre té por de quedar-se plantada i sola. Amb el que havien estat, fa un temps! Creu que és per culpa d’un parell d’amics molt populars que sempre s’enduien tot el protagonisme i ja no li cauen bé a ningú, d’ençà que els enxamparen robant i mentint. S’havien aprofitat d’ella, però no pot fer-hi res: ha de convidar-los igual. Només si les seves festes tinguessin un èxit espectacular potser canviarien les coses. Per això na Demo ha decidit posar-se les piles i fa autopromoció a les xarxes i a les tertúlies de ràdio i televisió.
Na Demo és famosa des que va néixer, i jo la conec gairebé des de llavors. Un part llarg i difícil, una infància feliç, una educació més aviat restrictiva, més pròpia d’una època que no vàrem viure per sort. És força immadura per l’edat que té, potser perquè fou una nina mimada i esdevingué influenciable. No deu ser fàcil que et posin com a excusa de qualsevol cosa. Hi va haver un moment que semblava que havia de menjar-se el món, però després es va tornar conservadora. Repetia les mateixes idees sense parar, era mandrosa i avorrida. Ja no xerrava el nostre idioma, i per això a les seves festes cada pic hi va menys gent.
La propera és demà passat. Ja ho ha preparat tot. Ha repartit les invitacions que, a diferència de la resta d’Europa, no diuen “vine”, sinó “el dia 25 hi ha una convocatòria”. Molt suggeridor. Abans, actors i cantants i cares conegudes animaven la gent i l’ajudaven, però ara passen de fer-ho. Na Demo no es diu així perquè sigui una versió en proves, malgrat que ho sembli. Demo és una abreviació de Democràcia. Encara la coneixem pel seu diminutiu, a pesar que comença a patir la crisi dels quaranta.
