Misc 06/12/2013

Un terròs perillós

i
Xavier Roig
3 min

Avoltes he sentit dir que aquest és un país que no te l'acabes. Molts no se'l deuen poder acabar perquè ja n'estan tips. Jo continuo utilitzant el procés britànic com una eina per reduir a l'absurd algunes situacions que tenen lloc entre nosaltres -de pas, m'ajuda a verificar que no sóc jo el que m'he tornat boig-. Per exemple, no crec que ells tinguin individus com el senyor Rivera, que diu que Catalunya és com Múrcia, una regió més d'Espanya. A cap escocès, per unionista que sigui, li passarà mai pel magí deixar anar una barbaritat similar i assegurar que Escòcia és un comptat més, com Yorkshire. Tampoc han de suportar allí dalt un laborisme comandat per uns insensats que demostren nul·la capacitat de gestió. I estic segur que tampoc el Partit Nacional Escocès té cap soci sangonera que no s'ha presentat mai a unes eleccions solet -un soci amb un líder que no calla ni a fum de sabatots-. El conjunt, vist en perspectiva, em porta inevitablement a la memòria la frase que el president de la Primera República Espanyola, Don Estanislau Figueras, va etzibar un dia als seus ministres: "Senyors, no em puc pas aguantar més. Els haig d'ésser franc: tinc els collons plens de tots nosaltres plegats!"

Aquesta mena de teatret que s'ha instal·lat entre nosaltres és sorprenent: tots contra tots. El concepte de patriotisme és inexistent. Ningú en parla i, pitjor encara, pocs el practiquen. I aquesta és, al meu entendre, la gran diferència amb el procés escocès. Els partits unionistes britànics tenen sentit patriòtic escocès. Desitgen que Escòcia continuï unida al Regne Unit, d'acord, però no per això pretenen denigrar ni minimitzar el fet nacional escocès. Definitivament al seu diccionari la paraula botifler està reservada als marginals. No és el cas d'aquí.

Per això, d'entrada, un acord sobre la consulta és impossible. Igual que el PSOE, el govern Rajoy garbeja vots entre l'anticatalanisme -també dins de Catalunya-. Espanya, com a potent cos representatiu de la mediterraneïtat, no acceptarà mai que el govern espanyol cedeixi davant Catalunya si no és a condició que les altres regions obtinguin els mateixos drets que nosaltres. Ja ho hem viscut. La Constitució espanyola està dissenyada per ser aplicada entre escandinaus. No es va tenir en compte la idiosincràsia espanyola, que inclou l'enveja. El federalisme del senyor Navarro demostra una ignorància supina. A mi em genera inquietud que un element que pretén governar posseeixi un coneixement tan baix de la realitat. El federalisme exigeix que les parts no mirin el que fa el del costat i, encara més, que no es produeixi cap tipus d'intromissió. Cap part d'Espanya (Catalunya tampoc) reuneix aquestes característiques mínimes.

Però la situació pot veure's forçada. Hi ha un organisme que té capacitat de doblegar Espanya a fer coses que mai faria: la Unió Europea (UE). En el terreny econòmic l'acció ha estat evident. Per tant, és molt probable que, arribats al límit, els senyors de la UE s'aproximin al govern espanyol per dir-los que s'ho facin mirar. Però no esperin pas que aquesta intervenció sigui per forçar la celebració d'un referèndum per la independència. No. Més aviat penso que simplement seria per aprovar les concessions d'Espanya cap a Catalunya. I aquí comencen les meves pors: si als catalans ens plantegen una pregunta que implica quedar-se a Espanya a canvi de concessions relativament importants, com reaccionarem? Segur que els amants del Puente Aéreo s'hi agafaran amb entusiasme. Però també és possible que bona part de la població, fatigada com està, i sense detectar entre la classe política gaire sentit d'estat ni, insisteixo, patriotisme, reaccioni sorprenentment a favor del plantejament. "Saps què? Ja en tinc prou d'aquest vodevil. Què he fer si aquests s'ho prenen menys seriosament que jo?" Altre cop cometríem un error si menyspreéssim el caràcter mil·lenari del nostre país. Som acomodaticis, interessats en els afers a curt i poc donats a l'idealisme -per això el patriotisme escasseja-. Convindria anar-se preparant, perquè el perill, probablement, ens vindrà de dins.

El que va ser president del govern espanyol, el senyor Antoni Maura, proposava la regeneració d'Espanya feta des de les elits. Des de dalt. I entre els problemes que creia que calia solucionar hi incloïa el fet català -el senyor Maura era mallorquí-. No recordo exactament si va ser conversant amb el senyor Francesc Cambó que Maura li va venir a dir que si Espanya acceptés algunes de les nostres reivindicacions el fet diferencial català " se diluiría como un azucarillo ". Aquesta és la meva por.

stats