Misc 23/12/2013

El teatre català a la recerca d'un sistema escènic

i
Xavier Marcé
3 min

En el panorama de les comunitats autònomes el teatre català té una posició privilegiada. S'han creat acords estables entre empreses, companyies i les diferents administracions públiques, s'han construït infraestructures escèniques arreu, i Barcelona, a poc a poc, ha diversificat la seva oferta amb propostes de tota mida i ambició artística. Potser l'única mancança objectiva ha estat la incapacitat per generar una programació estable d'espectacles cosmopolites capaços d'atraure el turista i sobretot el visitant puntual que viatja a Barcelona per negocis, fires i congressos. Certament, una part d'aquesta població flotant és espanyola, i l'idioma ha estat un element absurdament dissuasori.

Tampoc és que Catalunya sigui un territori d'extraordinària fertilitat creativa. En aquest sentit francesos, alemanys, holandesos i, amb menys importància, anglesos ens passen la mà per la cara, però cal reconèixer que la feina feta els darrers trenta anys exigia un esforç bàsic de normalització teatral, i principalment més inversió en elements estructurals que no pas en aquells elements que faciliten el risc i l'experimentació.

Una prova d'aquesta fortalesa sectorial és que, en moments de crisi econòmica, el teatre pràcticament ha desaparegut en les minorades polítiques culturals de la major part de les comunitats espanyoles, i a Catalunya, minorada igualment, segueix sent un apunt estratègic del departament de Cultura.

Malgrat tot, la situació del teatre català és preocupant. Més enllà del petit moment de satisfacció que aporta la comparació institucional, un es pregunta si tot plegat ha creat l'embrió sòlid i estable d'un sistema articulat on el conjunt de les parts actuen amb sincronia automàtica, compensant els desequilibris d'una economia en hores baixes i articulant les solucions que requereix una societat en profunda transformació tecnològica i cultural. I és en aquest punt on sorgeixen dubtes de certa importància.

En unes jornades organitzades recentment per l'Institut del Teatre en el marc del seu centenari sobre el teatre municipal a Catalunya, es va fer esment a una circumstància no necessàriament concloent però sí força inquietant: Catalunya té un sistema d'empreses i companyies, però no té un sistema de públics. Es tracta d'una observació doblement interessant perquè apunta a l'herència que ens deixen les polítiques culturals pensades en el segle XX i perquè ens dóna una pista ineludible sobre els reptes que caldrà afrontar en el segle XXI.

Que les polítiques culturals del segle XX han incidit més en la producció de continguts que no pas en la creació de públics és sabut i està suficientment analitzat. Prova d'això és el notable fracàs a l'hora d'incidir en l'àmbit de l'educació i el refugi recurrent que troben en la creació i en els creadors com el seu principal recurs dialèctic. No es tracta de qüestionar el paper dels creadors (indiscutiblement rellevant), sinó de posar en evidència la manca de prescriptors que els categoritzin artísticament i intel·lectualment.

D'altra banda, el segle XXI ens aporta instruments quotidians i àmpliament estesos que generen mercats altament competitius, i aquests mercats es troben orfes de sostenibilitat sense una demanda igualment estesa, diversa i dotada d'eines que facilitin l'accessibilitat immediata a uns continguts que canvien ràpidament. És per això que un sistema que produeix continguts no pot funcionar sense un sistema que crea públics.

En el context del teatre a escala catalana, aquest és el principal problema que cal abordar immediatament. I cal assenyalar que es tracta d'una qüestió que no es pot resoldre sense repensar el paper dels teatres municipals. Els teatres municipals són, en el seu conjunt, la joia del panorama escènic català per dues raons evidents: perquè no estan sotmesos a la pressió comercial dels teatres privats barcelonins i perquè connecten els seus públics amb dinàmiques socioculturals inclusives; és a dir, no són establiments dedicats al comerç de la cultura i l'espectacle.

Cal recordar la seva importància estratègica en termes de civilitat en moments de crisi, perquè força alcaldes catalans semblen seduïts per una mentalitat economicista que podria comportar per als teatres municipals un destí equivocat. Aquest destí funest no aportaria més que una pèrdua de fortalesa social i democràtica a la nostra societat.

stats