Dimarts a IB3 Ràdio parlaven de Caixa Colonya, centenària entitat bancària pollencina, i entrevistaven el seu president, un tal Sr. Cifre. I no fou necessari sentir sencera la conversa per entendre que no és un banquer a l'ús. No desprenia la grandiloqüència ni fatxenderia dels galàctics de la banca, no recitava un dossier de premsa i no feia cara de Botín-corbata-roja, Fainé o Rato. No, no és una cara coneguda. Aquest, la cara, la dóna.
El tal Sr. Cifre afirmava coses com "Balears necessita instruments de finançament propis", "creiem en la banca de proximitat" o "no haver d'esperar que les decisions es prenguin a Madrid" i en dir-ho no senties un nacionalista, ni un polític mig retirat a un caixa col·locat, ni un venedor de fum: senties un economista que retrata l'obvietat. Quan deia "propis" no pensaves en Cifres, Marchs o Cerdans, sinó que pensaves que tots els altres, tots, són bancs i aliens. Senties una persona responsable, preocupada per les dramàtiques conseqüències socials de la desaparició de l'Obra Social de les Caixes d'Estalvis. Per una vegada en la vida vaig tenir la sensació de sentir parlar algú d'aquesta terra amb serenitat, coneixement de causa i contingut, sense histrionismes ni cap més objectiu que palesar que l'entitat que representa té la consciència i voluntat de ser un instrument al servei d'una societat. I ni són somiatruites ni crec que hi perdin doblers aquesta gent. Només em va faltar sentir-lo raonar sobre la dació en pagament, però estic segur que aquest tal Sr. Cifre obtindria la indulgència d'Ada Colau mateixa. M'agradaria tenir el gust de conèixer-lo, aquest tal Sr. Cifre, a ell i a molts d'altres com ell, i que persones i entitats com Colonya liderassin el camí de la nostra societat.
Tot plegat, per un moment, em va fer creure que estava escoltant la ràdio de servei públic del meu país.
