Misc 01/06/2014

El somni espanyol

i
àngel Castiñeira
4 min

Com ja és sabut, l’Espanya contemporània, la que coneixem, arriba a la democràcia després d’una llarga cadena de fracassos, d’una excepcionalitat històrica que l’havia allunyat dels moviments burgesos, industrials i il·lustrats europeus. Aquesta anomalia s’agreuja encara més com a conseqüència de l’herència profunda i fosca del franquisme.

Durant aquest passat recent, hi va haver un intent d’imposar una idea excloent i intolerant d’Espanya que, a més, identificava la llengua espanyola amb la ideologia pròpia del règim autoritari franquista. Tot això va provocar que la nova democràcia espanyola es construís des d’un feble, acomplexat i sovint avergonyit sentiment nacional i des de l’aparent (només aparent) renúncia del missatge nacionalista.

I és que el nacionalisme espanyol contemporani s’identificava amb el franquisme i amb les seves caracteritzacions i connotacions negatives, el nacionalcatolicisme i els seus axiomes: “ España, martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma, cuna de San Ignacio ”, “ ¡Santiago y cierra, España! ”, l’essencialisme, l’integrisme, el tradicionalisme, la ultradreta, el castellanisme, el militarisme institucional, l’antieuropeisme, el centralisme uniformista, etc. Tots aquests elements van ser la raó clau de la seva deslegitimació i negació almenys fins a la dècada dels 90 del segle passat, un cop superada l’etapa de la Transició.

Als anys 90, en canvi, aquests elements coincidiran amb la projecció pública de la imatge d’una Espanya “normalitzada, homologada, reconciliada, democratitzada, destradicionalitzada, europeïtzada i moderna”, que semblava que hagués passat en poc més de dues dècades de la rereguarda a l’avantguarda. S’havia aprovat una Constitució democràtica, s’havia establert una monarquia parlamentària i un estat democràtic i social de dret, s’havia acordat un estat autonòmic, s’havia ingressat a l’OTAN, Espanya s’havia adherit a la Comunitat Europea i després s’havia integrat a la Unió Europea. El PSOE havia aconseguit arribar al govern. Garci, Trueba i Almodóvar obtenien l’Oscar. Samaranch, Solana i Mayor Zaragoza ocupaven càrrecs rellevants internacionals. Els Jocs Olímpics, l’Expo de Sevilla, els èxits esportius i els cantants lírics Plácido Domingo, Montserrat Caballé o Josep Carreras contribuïen a projectar la imatge d’Espanya. Es parlava del “miracle econòmic espanyol”, els immigrants arribaven a milers i els fons comunitaris també (150.000 milions d’euros), la taxa d’ocupació i els llocs de treball augmentaven, hi havia pau entre empreses i sindicats, es posava en marxa l’Íbex-35, el nivell de renda per càpita amb Europa arribava a la convergència i el ministre socialista Carlos Solchaga declarava orgullós que España era “ el país donde uno se puede hacer rico más rápidamente ”.

La victòria socialista de Felipe González (1982) aconsegueix aglutinar per primera vegada un projecte nacional liderat per una jove generació d’espanyols que aviat serien qualificats com a joves nacionalistes, com a portadors d’un projecte de transformació nacional basat, segons Lamo de Espinosa, en tres idees simples: canviar (enfront de conservar), modernitzar (enfront de tradicionalitzar) i europeïtzar (enfront d’espanyolitzar).

És llavors quan diversos analistes (Núñez Seixas, Pérez Garzón, Santos Juliá, David Ringrose, Isabel Burdiel) detecten un intent de recuperació del patriotisme espanyol i de renovació del discurs nacionalista procedent tant de la dreta com de l’esquerra espanyoles. Assistíem a la fi del mite del fracàs espanyol. I aquest final projectava per primera vegada una autopercepció complaent i optimista per part de la ciutadania espanyola. La dreta liberal conservadora intentava nodrir-se’n i apel·lava a l’herència històrica del nacionalisme liberal democràtic de preguerra, i redescobria les figures d’Azaña, Madariaga i Ortega y Gasset. Mentrestant, l’esquerra se sentia hereva del regeneracionisme i l’europeisme, i promovia la recuperació d’un nacionalisme republicanista. Hi ha, doncs, un fil conductor que arribarà fins a la creació de la FAES de José María Aznar, l’any 2002.

Val la pena rellegir, des de la realitat actual, aquesta confessió del sociòleg i avui president del Real Instituto Elcano, Emilio Lamo de Espinosa, feta l’any 2001: “ 1998, a los 20 años de la Constitución, fue la fecha en que los españoles nos dimos cuenta de que habíamos consumado un gran proyecto político nacional, el proyecto de modernización y europeización de España. Para una generación como la mía, que se educó acomplejada siempre por la singularidad histórica de España, que no había hecho la revolución burguesa, que no había llevado a cabo la revolución industrial, que no se había incorporado a la ciencia moderna, que carecía de empresariado, que no había sido capaz de asentar una economía capitalista ni una democracia... es un verdadero alivio comprobar que todo eso se ha desvanecido, los Pirineos no son frontera de nada, no tenemos de qué avergonzarnos y somos normales ”.

El somni espanyol consistia a superar l’acomplexament secular, esvair l’ombra del fracàs històric i polític i arribar a ser un estat “normal”, equiparable al dels seus veïns europeus. Objectivament, doncs, aquesta normalització estatal ja s’ha produït, malgrat un conjunt d’anomalies encara persistents al mateix Estat, tant en l’ordre militar i policial com en el judicial, religiós, ideològic, econòmic i mediàtic, a més de les noves anomalies esdevingudes en els darrers anys com a conseqüència dels gravíssims casos de corrupció, de l’erosió institucional de la monarquia o del Tribunal Constitucional, de la profunda crisi econòmica o del progressiu distanciament de les elits (madrilenyes i extractives) de la ciutadania. A aquest conjunt d’anomalies cal afegir-hi ara dos problemes d’ordre diferent però coincidents en el temps: Espanya és ara mateix un estat sense projecte nacional i a Espanya hi ha dues nacions (o almenys una) amb un projecte estatal propi i diferent. Sobre aquests darrers punts en parlaré en el meu proper article.

[La segona part d’aquest article es publicarà demà]

stats