Diguin-me perepunyetes, si volen. El cas és que ahir al matí tenia sintonitzada Catalunya Ràdio, amb la idea que a les dotze donessin les notícies del migdia, però, com tantes altres vegades a la vida, no va ser així: hi havia partit de l’Espanyol. Mai he entès (diguin-me ximple, també) que una retransmissió esportiva sigui incompatible amb el butlletí de notícies. Perquè els butlletins de notícies, i altres programes suposadament fixos de les graelles de les ràdios i televisions (també de les públiques, o especialment de les públiques), salten amb gran alegria cada vegada que juga un equip de futbol o altre, o sempre que hi ha un partit de Lliga o de Cham- pions, o una competició de motos o de Fórmula 1. Ja dic que no ho he acabat d’entendre mai, i suposo que aquesta incomprensió m’agermana amb en Joan Barril, que també es queda perplex cada vegada que se suspèn El Cafè de la República a causa d’algun esdeveniment esportiu.
En fi, que no vaig poder escoltar les notícies de les dotze a Catalunya Ràdio, sinó l’inici de l’apassionant matx que confrontava l’Espanyol amb l’Almeria. Ja em dispensaran els pericos, però com que el meu avi matern era de Las Alpujarras, instintivament em vaig posar a favor de l’equip almerienc, que efectivament va acabar guanyant el partit. Però no va ser el resultat el que més em va agradar del partit (no me’n vaig assabentar fins al cap d’un parell o tres d’hores, perquè no el vaig seguir), sinó els preàmbuls. Concretament, l’homenatge que se li va retre, minuts abans de l’inici de la competició, a Tito Vilanova.
Com poden deduir a partir de les línies anteriors, o com sap qualsevol que hagi tingut la santa paciència de seguir aquesta columna, un servidor no és futboler. Tot i així la mort d’en Tito em va saber greu sincerament, perquè era una d’aquelles persones que, fins i tot sense conèixer-les personalment, es feien respectar i estimar. Em va semblar sempre, i ho dic ara sense cap ironia, un home honest i cabal, a més d’extremadament competent, intel·ligent i assertiu en la seva feina. Sempre lamentem la mort de qualsevol persona, però n’hi ha algunes que ens semblen més admirables que d’altres, i Tito Vilanova era de les persones que es guanyaven l’admiració i el respecte de tothom. Fins i tot d’aquells que no tenim el futbol entre les nostres 25 primeres prioritats.
Per això em vaig quedar escoltant la ràdio, esperant a comprovar quin era l’homenatge que se li retia a l’extrenador del Barça. Es va anunciar un minut de silenci, cosa que vaig cometre l’error d’entendre de forma literal. Però aleshores va succeir: el minut de silenci va consistir en l’emissió a tot volum del Cant dels ocells de Pau Casals, seguit d’un estrepitós aplaudiment a càrrec dels milers d’aficionats concentrats a l’estadi Cornellà-El Prat.
No és un problema dels periquitos, sinó de la nostra societat en conjunt: d’on ha sortit aquesta mania d’aplaudir els difunts? I sobretot, tant ens costa restar en silenci, ni que sigui durant seixanta segons?
