Publicitat
Publicitat

Els salvapàtries globals

Què podem dir del soldat Bradley Manning? Què podem dir de l'espia dissident Edward Snowden? Poca cosa: sabem que l'opinió pública mundial tendeix a encimbellar-los com a herois, i que el govern al qual servien, que és el dels EUA, els considera culpables de màxima traïció per revelació de secrets d'estat. Qui té raó? Vés a saber: hi ha temes que, per molt que surtin als mitjans de comunicació, són refractaris a mostrar la seva lletra petita. A tots ens cauen bé Manning i Snowden, ni que sigui perquè han tingut el valor de dir el que ningú més no gosa dir. ¿Però els seus casos es basen en el coratge o responen a estratègies personals d'arribisme ben calculat? Com en les novel·les de Graham Greene, fa l'efecte que el que sembla una oposició clara entre blancs i negres en realitat té més a veure amb una gamma insospitada de grisos.

Què podem dir de Barack Obama? Suposo que la resposta instintiva és dir que ens ha decebut: de la mateixa manera que a Julian Assange se li va intentar llançar porqueria al damunt amb un suposat escàndol sexual que després no ha anat més endavant, ara a Bradley Manning se l'intenta desacreditar per les seves tendències suposadament transsexuals: ahir esmorzàvem amb la notícia que Manning vol convertir-se en dona, com si el Pentàgon volgués dir-nos "Compte, que aquí tenim una persona que tendeix al desequilibri emocional de la qual cal no refiar-se". L'obamamania va ser tan eficient i contagiosa com efímera: si totes les cadires presidencials imposen, la de president dels EUA -la de l'home políticament més poderós del món democràtic- imposa més que cap altra.

¿Són de fiar, Assange, Manning i Snowden? ¿Van realment per lliure, aquest nous herois/malvats de la geopolítica global, o responen a interessos concrets i definits, amb noms, cognoms i topònims? Dit a la manera clàssica de Josep Pla: això qui ho paga? Qui paga la revolta que protagonitzen aquests personatges? De moment, sabem que Assange viu refugiat a l'ambaixada equatoriana de Londres i que Snowden s'ha exiliat a Moscou. Tal vegada això pot donar una pista per respondre a la pregunta planiana.

Per la seva banda, Obama ha resultat ser l'enèsim bluf progressista, d'acord: ¿però estem tan segurs del que diem quan el blasmem? ¿Com hauria estat un món amb uns EUA presidits per McCain o per Romney, amb tot el ròssec del Tea Party o dels extremismes mormons? Millor o pitjor? Algú ha dit alguna vegada que, a les eleccions americanes, hi hauríem de poder votar tots, perquè el que s'hi dirimeix afecta els ciutadans del món sencer. Per descomptat, això és un disbarat equivalent al dels que sostenen que, en un hipotètic referèndum per l'autodeterminació de Catalunya, hi haurien de poder votar tots els ciutadans espanyols. Però una cosa és certa, i és que en la disjuntiva entre republicans i demòcrates tots ens hi juguem alguna cosa més que una mera qüestió estètica. I que els salvapàtries globals, de moment, ni ens assenyalen cap alternativa ni ens han dit res que ja no sabéssim.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 24/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF