Aquests dies hem viscut amb intensitat el tema Adolfo Suárez i la Transició, però la cirereta la va posar abans-d’ahir el cardenal Rouco Varela amb una amenaça -no velada- de guerra civil. I ho va fer ni més ni menys que en el funeral oficial, davant de les persones de màxima representació. Si es tractava d’honorar la memòria del president Suárez i allò de “la concòrdia va ser possible”, no es pot dir que les seves paraules fossin d’allò més indicades sinó tot el contrari; però ja s’ho faran ell i la seva pròpia responsabilitat.
Fet i fet, però, no m’estendré a afegir nous comentaris, i no serà per falta de ganes. He de reconèixer, tanmateix, que allò que realment he portat malament aquests dies han estat les declaracions d’aquelles persones que li van fer la vida impossible durant tants anys. “Si la memòria no té oblit”, com deia Benedetti, aquells que el van tractar amb una duresa extrema, destruint-lo fins i tot quan ja no governava, haurien de refrescar la pròpia memòria i recordar les paraules i els actes que li van dedicar temps enrere. Potser així s’haurien adonat que el mínim que podien fer és tenir una mica de dignitat i callar.
En tot cas, el fet ha propiciat el ressorgiment d’un tema que apareix i reapareix al llarg de la història i que voldria compartir. I és si les reformes, siguin d’un país, d’una organització o d’una religió, per exemple, es poden fer al si de les pròpies institucions que s’hi veuen abocades o bé si han de venir des de fora. Si ens centrem en aquest cas en la reforma política posterior a la mort del dictador, és indiscutible que el canvi es va fer des de dins, tant pel que fa a les mesures de reforma política inicials, com a la legalització del Partit Comunista i la convocatòria d’eleccions. Esclar que es va comptar amb l’obertura i el suport de la mateixa societat, però la iniciativa la va prendre Suárez amb valentia.
És un tema que es pot assimilar, d’alguna manera, a la idea de ruptura o reforma en el terreny polític, clarament vigent en l’anomenat procés català. Però la idea essencial continua sent si els canvis han de produir-se al si de les pròpies institucions o si només són possibles propiciats des de fora; actualment tenim exemples de totes dues versions.
Vivim en un moment de crisi important amb l’afegit del desprestigi de les institucions de govern, dels partits, de la religió, del món econòmic, financer i social. Participar, i encara pitjor, dirigir alguna d’aquestes institucions suposa en part acceptar-les amb tots els seus defectes i conseqüències, però també pot significar una clara voluntat de voler canviar les coses des de dins. Penso, per exemple, en l’actitud del papa Francesc, que en menys d’un any ha canviat la percepció que moltes persones tenien de la religió, fins al punt de ser escollit Home de l’Any per la revista Time.
Però també cal pensar en aquells que, en un pla molt menys significatiu, també participen en la vida política, institucional, acadèmica o econòmica, o en els mitjans de comunicació del país, i que són qüestionats per la ciutadania, clarament desenganyada pels nombrosos exemples de corrupció i mala gestió. De manera que ens podem preguntar davant de què ens trobem: si d’una actitud generalitzada de passivitat i aprofitament dels càrrecs, o de senyals inequívocs de canvi amb voluntats propulsades des de dins. Aquesta és la qüestió a desenredar i no resulta gens senzill.
I és que, a més, les nostres vides s’han omplert de rotondes i tertúlies. Les primeres pretenen regular el trànsit rodat, i han proliferat com bolets per totes les carreteres. És difícil circular sense topar-hi, cadascuna d’elles amb una decoració diferent, per a tots els gustos (o “sensibilitats”, que diríem en llenguatge políticament correcte). És per això que em recorda tant el moment que vivim, en el qual per arribar a qualsevol lloc fem voltes i més voltes. Val a dir que la intenció de dissenyar-les en el seu moment va ser bona, ja que pretenia reduir la velocitat, però de vegades crec que en alguns trams de les nostres vides ens convindria tornar a circular en línia recta.
Les tertúlies han proliferat tant com les rotondes; qualsevol notícia és seccionada i esmicolada fins a les últimes conseqüències. De la nit al dia, opinadors per a tots els gustos (o “sensibilitats”, ja em perdonaran la meva poca delicadesa) parlem i intervenim sobre els mateixos temes, donant-hi voltes i voltes tal com fem en les rotondes, gairebé mai sense afrontar-los en línia recta. Permetin-me també aquí una crítica en la qual sens dubte m’incloc, recordant aquella preciosa poesia de Gabriel Celaya quan deia: “ Maldigo la poesía / concebida como un lujo / cultural por los neutrales / que lavándose las manos / se desentienden y evaden / maldigo la poesía / de quien no toma partido / partido hasta mancharse ”.
