Publicitat
Publicitat

El rostre sòrdid de la política

1 . CORRUPCIÓ. La corrupció és, segons el CIS, la segona preocupació dels ciutadans (41%), després de l’atur (82%). La preocupació persisteix, però els casos concrets s’amortitzen. El jutge Ruz ha deixat clara la connexió entre la caixa B del PP i la fortuna de Bárcenas i, en canvi, aquest cas ja no és tema al Parlament espanyol, decau en els mitjans de comunicació i el PP ja ni se sent obligat a donar explicacions. Quan les responsabilitats polítiques es dilueixen, i un (Bárcenas, en aquest cas) paga per tots, la frustració es va menjant la moral social. I la letal cultura de la resignació s’imposa: tots roben, sentim a dir, com si no hi hagués res a fer. La corrupció preocupa però la pressió social per posar-hi fi és baixa.

La corrupció espanyola és fonamentalment una corrupció de les elits. És en la promiscuïtat entre el poder polític i el món del diner que passa gairebé tot. No és una corrupció generalitzada, en el sentit que els ciutadans rarament es troben que els demanin diners de sotamà per algun servei públic o que els facin xantatges mafiosos a canvi de seguretat o protecció. La corrupció de la immensa majoria dels ciutadans és d’un altre estil: “L’hi faig sense factura?” o “M’ho farà sense factura, oi?” L’escassa cultura de la funció pública, en un país on l’Estat gairebé sempre s’ha vist com un enemic, i la dimensió llicenciosa d’una cultura d’arrel catòlica fan que en aquestes pràctiques hi hagi poca consciència de frau i menys de corrupció. I fan, sobretot, que ningú entengui que defraudant l’Estat ens defraudem a nosaltres mateixos, i defraudem sobretot aquells que més necessiten els seus serveis.

La manca de voluntat dels partits per actuar amb determinació contra la seva corrupció ho acaba de justificar tot: “Perquè s’enriqueixin ells...” Els partits espanyols són extraordinàriament jeràrquics. El cap d’un partit no pot fer veure que no sap res d’un saqueig de vint anys de les seves finances. Mentre no hi hagi assumpció de responsabilitats al més alt nivell, la voluntat d’acabar amb la corrupció no serà creïble. I el quist seguirà creixent, fins que un dia rebenti.

2 . ESPECTACLE. “M’enfronto a aquestes situacions amb molta pena. La solució no pot venir de la Guàrdia Civil”. Aquestes paraules les deia un membre de la Benemérita a Jordi Évole davant la tanca de Melilla, on s’havien enfilat un grup de subsaharians. Quan els problemes es veuen de prop s’entenen millor. I aquest guàrdia demostrava més sentit comú que els seus comandaments polítics. Mentre això passava, Interior seguia permetent que els policies del Marroc entressin a la tanca per endur-se els que l’estaven travessant, i seguia retornant immigrants sense identificació prèvia. El PP està negociant amb el PSOE una base legal per a aquests procediments. És a dir, el ministeri de l’Interior és perfectament conscient que amb les devolucions exprés està cometent una il·legalitat. Però les fa. Aquesta figura té un nom: prevaricació. “M’horroritza que la gent que fuig per millorar la seva vida es trobi amb un mur”, diu Kristalina Georgieva, la comissària europea de Cooperació Internacional. Està molt bé, però què fa la Unió Europea perquè això no passi? Arribar a acords eficients amb els països d’origen, canalitzar degudament els ajuts econòmics, intervenir sobre les màfies i no sobre els immigrants, coordinar les polítiques europees i defensar la cultura del respecte i del reconeixement sense concessions al racisme i a la xenofòbia, és laboriós i requereix temps. Per a molts dirigents polítics és més rendible practicar l’espectacle de la duresa policial i la mà ferma, i alimentar els sentiments de rebuig d’alguns sectors. No resol res. Però, a curt termini, pot donar vots.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF