Opinió 08/12/2013

El rostre de l'estacionalitat

i
Celestí Alomar
3 min

Acabat el període estival, la consulta del doctor Costa Costa es convertia en un reguer continu de pacients amb malalties tipus psicosomàtic, totes elles provocades pel postestrès laboral. Avançaven els dies d'octubre i els gabinets mèdics es transformaven en els quartos foscs de l'esplendor econòmica de l'estiu. Però resulta que no hi ha límit a com de malament poden anar les coses. Avui, sovint és fàcil trobar a la coa de distribució d'aliments famílies que han estat treballant fins a concloure la temporada turística. Més de 26.000 desocupats a Balears no cobren cap ajuda econòmica. Efectivament, les condicions laborals han esdevingut precàries, i el tancament hivernal les transmuta en extremes.

Podríem dir que per als assalariats l'hivern turístic és la tundra siberiana en la confortabilitat econòmica empresarial. Després d'una molt rendible temporada, l'hoteler hiberna a la seva còmoda ossera. Mentrestant, multitud de treballadors resten a la intempèrie. Efectivament, el 80% dels allotjaments turístics el dia primer de novembre ja romanen tancats. No és una exageració parlar d'hibernació empresarial en la indústria hotelera balear; a més, any darrere any, la xifra d'establiments tancats augmenta.

Un de cada quatre d'aquests establiments que el novembre han baixat la persiana, i fins i tot molt abans, no tornarà a obrir fins ben avançada la temporada següent. Són establiments que tenen un comportament de rèmora, que no poden sobreviure sense l'existència dels altres; en canvi, els altres viurien millor sense la seva competència, moltes vegades deslleial. El tipus de negoci del qual parlem es pot definir com a tot inclòs al "tres per tres" : (1) amb una minuta per client/dia inferior als 3 €, i (2) un salari laboral inferior a 3 €/h. Es fàcil imaginar l'escassa rendibilitat social d'aquesta lucrativa activitat.

Què passaria si deixessin d'existir aquestes rèmores?: senzillament, la corba de l'estacionalitat es suavitzaria, perquè hi hauria menys oferta i, per tant, menys gent a la temporada alta. En conseqüència, els serveis i les infraestructures es podrien dimensionar a la baixa i l'impacte mediambiental minvaria. L'economia seria menys estacional. Però també es cert que disminuirien les jornades treballades i afectaria negativament el PIB. Per tant, la pregunta és saber de quina manera es podrien contrarestar els efectes secundaris de l'eliminació aproximada del 20% de l'oferta hotelera. La resposta només pot ésser: augmentant les jornades treballades en època de closa hivernal. Amb altres paraules, que durant l'hivern hi hagués més hotels oberts.

Succeeix anualment que quan els operadors internacionals deixen de comercialitzar els paquets de vacances de "sol i platja", l'acomodatícia indústria local, que bàsicament és una gran productora de llits per aquest tipus de demanda, tanca. És una excusa tan simple que no arriba ni a la categoria de cercle viciós, simplement és un comportament viciat. La realitat és que existeixen altres nínxols de mercat, més enllà del "sol i platja", i la xarxa telemàtica ofereix alternatives per a una comercialització directa i eficaç. Aprofitar-ho és simplement una qüestió de bones pràctiques. L'estacionalitat no és un fenomen incontrolable.

Podríem considerar el negoci turístic com una "empresa mixta" en la qual intervenen el sector públic i la iniciativa privada. És necessari una Ruta de Pedra en Sec a la Serra de Tramuntana i un Museu de Mallorca per vendre senderisme i turisme cultural. Per tant, són necessaris doblers públics per posar en valor els recursos naturals, patrimonials i culturals perquè una empresa pugui oferir un nou producte determinat. No resoldrem avui si és just, o no, que sigui solament la comunitat receptora la que corri amb les despeses d'aquestes inversions. Crec que vostès saben el que en pens.

Ara bé, podem deixar que sigui el mercat mateix el que actuï i modeli les variables que incideixen sobre l'estacionalitat, i ja veiem els resultats quins són, o que els poders públics intervenguin en la qüestió. Penso que de la mateixa manera que s'incentiva fiscalment els hotels per mantenir l'activitat durant la temporada baixa, l'administració pública hauria de poder penalitzar els hotels que no tenen obert. De tal manera que, per exemple, aquell establiment que no romangués actiu un mínim de nous mesos a l'any es veiés abocat a assumir una part del cost social generat.

L'estacionalitat genera un compte social deficitari a causa de la pèrdua de rendibilitat i ineficiència dels recursos, de la inestabilitat i precarietat en l'ocupació, de la sobreexplotació de recursos naturals i de la sobredimensió de la majoria d'infraestructures, amb la consegüent pujada de preus dels serveis. I quan el mercat ofereix noves possibilitats, i existeixen sistemes de comercialització alternatius eficaços, el dèficit social de l'estacionalitat és just que el pagui qui el genera. Els rostres, i les espatlles, de l'estacionalitat no poden continuar essent els de 92.000 desocupats actuals.

stats