Escrius un llibre durant molt de temps i el repasses, i el repasses, i et fas el mec i dius “és que he trigat sis anys de la meva vida a donar-li forma”, perquè tothom sap que trigar a escriure un llibre significa que el llibre és bo. I, en canvi, no quedaria gens bé que diguessis que l’has fet en dues setmanes. Però vet aquí que ve un lector i, per fer-te un elogi, et diu: “Em vaig acabar el teu llibre en dues hores”. Dues hores? Tant que vas trigar tu a escriure’l i ara, aquest, se l’ha polit en dues hores.
Poses espelmes (perquè figura que t’agraden les espelmes) i canvies els llençols i convides el teu amor a sopar coses bones. I al final aneu al llit, com fa tant de temps que tu anhelaves, i resulta que quan us acobleu, la cosa va rapidíssima. Com a Jardí prohibit, la cançó de Sandro Giacobbe, que explica un adulteri. I resulta que en un moment de la cançó en Giacobbe diu: “ Quella emozione è durata un minuto ”. És a dir, que et va fotre les banyes per un minut, nena, per un minut i prou.
Vas a un restaurant, i abans que seguis, el cambrer ja ve amb el platet d’olives. I les diposita a la taula abans que tu hagis dipositat les natges al tamboret (perquè és un restaurant d’aquests de taules altes que ara estan tant de moda). I no has deixat el bolso a la cadira lliure que et tira la carta per damunt i et demana si ja has triat. I no has acabat de dir que vols amanida d’api i pastanaga (figura que és un restaurant ideal on l’amanida d’api i pastanaga no és una raresa, sinó un plat habitual) que ja et porta l’amanida d’api i pastanaga. I quan remenes el cafè ja et porta el compte. Perquè no és un restaurant de menjar ràpid, però sí de servei veloç.
Però tot això no és res comparat amb la rapidesa lectora dels membres del Tribunal Constitucional. En una hora. Ho van fer en una hora. Jo hauria dissimulat.
