100.000 raons per una lluita

DILIGÈNCIA. Fou la paraula que va triar Joana Maria Camps per dir que la seva conselleria resoldria aviat els expedients dels tres directors de Maó que s’oposaren al TIL i respectaren la decisió i mandat del màxim òrgan del govern dels seus centres: el Consell Escolar. Han passat ja vuit mesos des que així s’hi va comprometre davant els comitès de vaga, i tot i que el jutge instructor fa mesos que n’ha acabat la tramitació, no només no se’n sap res, sinó que s’hi han afegit, per paga, els dos expedients oberts a Jaume March. Les diligències de les pel·lícules de l’Oest fan més via que la de Camps.

HA ESTAT UN CURS DUR i segurament ningú no esperava que, després d’una vaga indefinida de tres setmanes, degotejos de dimissions d’equips directius i caps de departaments, rebutjos massius de programacions generals anuals (PGA), una vaga de fam de quaranta dies, 100.000 persones al carrer, mocions municipals de rebuig al TIL i abstencions significatives de regidors populars, precs dels batles del PP a Bauzá, amenaces d’expedients, una Llei de símbols que criminalitza la normalitat i peticions de diàleg fins a la sopa, el curs acabaria pitjor de com va començar.

QUE EL TIL HA ha estat un fracàs no és cap novetat. Ho diuen els mestres, els alumnes, els inspectors i els directors, les famílies, i tanta gent no pot estar equivocada. Però el que és ben cert és que si no ha estat un fracàs absolutament estrepitós i monumental per als estudiants és perquè els mestres i professors han aplicat, per davant de tot, el sentit de la responsabilitat. Cap mestre no permetria que un infant quedàs sense entendre absolutament res d’una classe. I això és el que han fet.

VIURE DAVANT UNA de les escoles més reivindicatives de Manacor no deu haver estat fàcil per a Camps. Sort que no hi és a migdia a l’hora que acaben les classes i els mestres s’atreveixen a posar cançons en català. El cartell de ‘Gràcies, mestres!’ escrit amb lletres verdes que lluïa a l’entrada havia d’entrar, per força, en el seu camp de visió cada dia quan partia cap a Ciutat.

LA NEGOCIACIÓ, el diàleg, és un art que forma part de l’essència de la democràcia. Com amb tantes altres coses, aquest curs hem assistit a l’apropiació d’aquests dos termes i al buidatge del seu significat. Dialogar no és asseure’s quan hi ha un conflicte motivat per una mesura concreta i limitar-te a dir als interlocutors que, “tret del TIL, estam oberts a negociar el que sigui necessari”. La Conselleria d’Educació ha jugat a desgastar el contrari, a menystenir-lo i a intentar dividir-lo. Un diàleg és alguna cosa més que fer passar les hores -i els dies- en una sala de reunions d’Alfons el Magnànim.

Qui dies passa any empeny. I, així, Joana Maria Camps i companyia han anat passant tot l’any, sense cap altre projecte que el que van començar per la teulada i que tothom rebutja.

L’ESCOLA ÉS espai de trobada i d’integració. Voler desarticular això és voler carregar-se la fràgil cohesió social de les societats europees contemporànies. No valorar la feina valuosa de base que duen a terme centenars de mestres i professors amb aquells que no tenen cap oportunitat és d’una ceguesa i una sordesa males d’entendre i qualificar.

El curs que ara acaba no ha estat normal. I el que ve, si res no canvia, tornarà a no ser-ho. Bauzá ha posat de nou l’escola i els mestres al centre del debat. I encara li haurem de donar les gràcies, perquè són molts els que han vist el petit tresor que tenien a davant cada dia a força que la miopia d’alguns assenyalassin com a errors les virtuts del sistema.