Opinió 11/09/2014

La ràbia lingüística i els docents

i
Joan Melià
3 min

Potser una de les millors lliçons sobre l’actitud a tenir davant el fet lingüístic ens l’ofereixen els pares de Norman Manea (Bucovina, 1936). Manea és un escriptor romanès que durant la II Guerra Mundial va ser deportat pels feixistes romanesos, aliats dels nazis, a un camp de concentració ucraïnès, juntament amb els altres jueus de Bucovina (1941). En ser alliberat (1945), va tornar a Romania i a escola on, naturalment, estudiava en romanès; però els seus pares volgueren que rebés classes privades d’alemany, tot i ser la llengua dels causants de les seves, encara tan recents, desgràcies. Ens ho conta a Limba nomada ( La llengua nòmada, en la traducció catalana publicada el 2008 per Arcàdia), i afegeix, dels seus pares: “El que ens havia passat en els anys d’horror a Transdnièster [el lloc on hi havia el camp de concentració] tenia l’origen, inicialment, al Berlín hitlerià, n’eren perfectament conscients, però també sabien discernir, encara que no fossin gaire cultes, entre contingent i permanent, entre odi i cultura”. No sé si hi ha gaire més exemples d’una resposta tan racional i admirable per part d’una gent que acabava de ser víctima d’una de les atrocitats més vergonyants de la història de la humanitat. Saber que la llengua d’aquells monstres no es podia confondre amb els monstres i que, l’alemany, a part de ser una llengua tan rica com qualsevol altra, també era la llengua de Goethe, de Schiller i, alhora, de moltíssimes de les víctimes.

¿Com pot ser que hi hagi gent que odiï determinades llengües sense cap motiu que no sigui la visceralitat contagiada i que, en canvi, unes altres persones, de qui en podríem entendre la ràbia, puguin donar-nos aquestes lliçons?

¿Per què, Espanya (en el sentit administratiu), no fomenta entre tota la ciutadania (també entre els que viuen en territoris castellanoparlants, és clar) el coneixement de les altres llengües que s’hi parlen, en lloc de fomentar-ne la intolerància? ¿El respecte mutu i la valoració de totes les llengües, no seria una manera de cohesionar i de facilitar la mobilitat humana sense que suposàs una amenaça per a les comunitats lingüístiques ni un obstacle per a elles? ¿A quants de centres escolars de l’Espanya castellanoparlant hi deu haver res programat en aquest sentit?

Però aquesta actitud té reflex en altres nivells. Els parlants de llengües romàniques, arreu del món, s’aproximen als 900 milions. Tots sabem que, en general, la intercomprensió és bastant fàcil (el romanès i el francès deuen ser les que presenten més dificultats; per a nosaltres, clar): amb quatre nocions i, ho dèiem no fa gaire (28/08/14), amb voluntat de comunicar-nos. Sobre aquesta necessitat de facilitar mitjançant l’escola la intercomprensió entre parlants de llengües pròximes com a antídot contra la ràbia i en defensa de la diversitat lingüística, des de fa temps hi ha el projecte EuroRom -un dels impulsors és Tilbert D. Stegmann-, centrat sobretot en la intercomprensió escrita. Però, en lloc d’afavorir aquesta via, fàcil, de relatiu poc cost i assequible per a molts més ciutadans, es prefereix dedicar tots els esforços (encara que, sovint, més en teoria que a la pràctica) a l’extensió de l’anglès. No es tractaria de fer que tots els de parla romànica aprenguessin les altres llengües, sinó que tenguessin les eines essencials per a entendre-les i que, sense haver d’abandonar la seva, poguessin comunicar-se amb qualsevol de les altres prop de 899.999.999 criatures que parlen la mateixa o una altra. Però, quan hi ha hagut tímides insinuacions en aquest sentit, sempre han acabat malament perquè la solució de les més “poderoses” passen perquè els parlants de les altres renunciïn a les seves.

Potser els mestres, sabent aquestes coses i contràriament al que fan alguns mitjans de comunicació espanyols, poden ser els antiràbics que facin possible la millora de la capacitat, l’actitud i la tolerància lingüístiques i de la assumpció dels beneficis de la diversitat. I això reclama despertar l’interès dels alumnes per la llengua de la comunitat en què viuen i per capacitar-los en l’ús; però també per fer-los percebre el valor que té, quan són diferents, cada una de les llengües dels seus companys.

Manea, quan posteriorment es va exiliar a Alemanya (1986), tenia el sentiment que “m’havia endut la llengua; duia la casa a sobre, com un cargol. Ella continuaria sent, per a mi, el primer i l’últim refugi, la llar immutable de la infantesa, el lloc de la supervivència”. Convé que tots els que deixen que ens destrueixin la closca ho tenguin en compte.

stats