Per què l’educació no pot tenir un sentit utilitari? Darrerament, com a reacció a la LOMQE i el TIL sovintegen respostes més o manco furioses a qualsevol plantejament que justifiqui un canvi en el model educatiu en raons de caràcter laboral. El més curiós és que solen provenir de persones que, a continuació, argumentaran que els titulats universitaris tenen una taxa d’atur inferior a la mitjana. O que et defensaran la permanència de les llengües clàssiques en els programes d’estudi quan la seva introducció inicial va tenir més de sentit pràctic que d’amor desinteressat per les civilitzacions de Grècia i de Roma. O que, després de defensar-te el dret a la diversitat, et donaran a entendre que uns estudis universitaris són l’única culminació digna de l’itinerari d’un jove. Com si el pensament abstracte fos l’únic mereixedor de ser potenciat. Per davall s’hi intueix una concepció aristocràtica de l’existència que privilegia les arts liberals davant oficis pretesament servils.
L’educació universal, obligatòria i gratuïta va tenir èxit perquè havia de permetre eradicar la superstició i la ignorància de manera que les persones esdevinguessin ciutadans lliures, però, també, perquè havia de garantir la igualtat d’oportunitats, unes oportunitats molt relacionades amb el catàleg de feines a què un pot tenir accés.
L’anglès ha de ser reforçat en els programes d’estudi perquè s’ha convertit en una habilitat essencial a l’hora de cercar feina; de circular pel món i, també, perquè la nostra cultura, des de la indumentària fins als hàbits de consum d’“alta cultura” són, ens agradi o no, anglosaxons. La contestació al TIL no tengué el seu origen en el fet que reforçàs la presència de l’anglès en l’horari escolar, sinó en el fet que era un artefacte inútil, imposat sense disposar de recursos, amb una finalitat electoralista i una altra d’identitària. Però el recurs demagògic a l’anglès provenia de la certesa que n’existeix una gran demanda social i que hi ha una esquerda que separa les famílies que poden permetre’s pagar-se professors particulars i estades a l’estranger de les que no. Qualsevol proposta de pacte educatiu que no parteixi d’aquesta constatació no arribarà a bon port. En primer lloc, perquè seria sarcàstic denominar “pacte social” una eina normativa que no respongués a les aspiracions de la majoria de la població.
Continuo pensant que la reacció davant Podem que tenen els partits majoritaris -i alguns minoritaris- és absolutament equivocada. La gent no els va donar suport per un programa a les europees -com tampoc a cap altre partit. La gent els va donar suport perquè percep l’existència d’una “casta” que viu molt bé mentre que i a costa de la majoria del país que ho passa malament. Com més fúria demostrin, més es consolida aquesta percepció que hi ha un abisme que separa el partit de Pablo Iglesias de la resta de partits. L’única reacció intel·ligent hauria estat, ja fa uns anys, quan els primers símptomes de desafecció greu es començaven a mostrar, demostrar una voluntat ferma de “descastització”, en forma de renovació i en forma de renúncia a determinats privilegis que ara per ara resulten inacceptables. Per què no es pot conèixer al detall on viatgen els diputats a càrrec de les Corts? Per què es diu que es fa pública l’agenda dels dirigents, quan els mortals ens assabentam per la premsa de clandestines trobades d’alt nivell amb poderosos empresaris? Per què no es pot fer públic el patrimoni dels membres de la Casa Reial? Per què costa tant donar un sentit a l’existència del Senat, quan tothom, llevat dels senadors, n’admeten la inutilitat? Per què un diputat ha d’estar aforat i, per exemple, un batle, no? Hi ha massa perquès no que no troben resposta.
