Publicitat
Publicitat

Per què l'Índia va darrere de la Xina

L'Índia moderna representa un triomf en molt sentits. No és en va que se l'anomena la democràcia més gran del món. Els mitjans de comunicació indis són lliures i variats; a l'Índia es compren cada dia més diaris que a qualsevol altre país. Des de la seva independència, proclamada l'any 1947, l'esperança de vida ha crescut més del doble, dels 32 anys als 66, i la renda per càpita (ajustada a la inflació) s'ha multiplicat per cinc. Les reformes que s'han posat en marxa durant les últimes dècades van dur el país d'un creixement més aviat indolent a un ritme del 8% anual, abans que l'economia retrocedís dos punts percentuals des del 2011. Durant anys, l'índex de creixement econòmic indi va ocupar el segon lloc entre les economies més importants a escala mundial, just per darrere de la Xina, un país que l'Índia ha seguit de manera persistent a, com a mínim, un punt percentual.

Avui dia, però, no sembla gaire probable que l'Índia avanci la Xina en la cursa pel creixement econòmic. I, tot i així, no és la dada que més hauria de preocupar la població índia. La diferència més important entre tots dos països rau en la capacitat dels serveis públics més bàsics: i en el cas indi estan patint una davallada constant que repercuteix en la qualitat de vida i suposa un fre constant al creixement.

Les desigualtats són notables en tots dos països, però la Xina ha dedicat molts més esforços a ampliar l'esperança de vida i a augmentar el nivell de l'educació i la sanitat públiques. A l'Índia hi ha moltes escoles d'elit per a les classes més privilegiades, però, de tota la població de 7 anys o més, gairebé un de cada cinc homes i tres de cada cinc dones són analfabets. La majoria d'escoles són molt precàries: menys de la meitat dels nens i nenes indis saben dividir 20 entre 5 després de quatre anys d'escolarització.

L'Índia és el país productor de medicaments genèrics més important del món, però el sistema indi de sanitat pública és un despropòsit. Els pobres depenen d'uns serveis mèdics privats de baixa qualitat i, sovint, amb uns preus prohibitius, perquè la sanitat pública no dóna l'abast. La Xina dedica un 2,7% del producte interior brut al pressupost sanitari, mentre que l'Índia només hi aporta un 1,2%.

Aquesta falta d'encert es podria atribuir al fracàs de l'Índia a l'hora de seguir l'exemple dels països de l'anomenat desenvolupament econòmic asiàtic , segons els quals la ràpida expansió de potencial humà suposa un repte en si mateix i, alhora, un factor essencial per impulsar el creixement. El Japó va ser el pioner a l'hora d'aplicar aquest tipus de polítiques després de la restauració Meiji del 1868, l'any en què el país nipó es va proposar eradicar l'analfabetisme en unes dècades. Kido Takayoshi, un dels impulsors de la reforma, explicava: "Els japonesos no són diferents dels americans o els europeus d'avui dia, tot es redueix al fet de tenir una educació o no tenir-la". Després d'invertir en educació i sanitat, el Japó va aconseguir augmentar els nivells de qualitat de vida i de productivitat a la feina -el govern del país col·laborava amb els mercats.

Malgrat la catàstrofe que van suposar els anys de guerra, el Japó va mantenir les lliçons apreses durant el període de desenvolupament i, durant la postguerra, van fer el mateix Corea del Sud, Taiwan, Singapur i altres economies del Sud-est Asiàtic. Després dels avenços experimentats durant l'era Mao en els camps de l'educació i la sanitat i de reformar la distribució de terres, la Xina va iniciar tota una sèrie de reformes financeres a principis dels anys 80. L'èxit d'aquestes mesures va ser tan gran que va canviar el panorama econòmic a escala mundial. L'Índia, en canvi, no va fer prou cas d'aquestes lliçons.

¿És possible, doncs, que l'Índia democràtica ho hagi fet pitjor que la Xina a l'hora d'educar els seus ciutadans i millorar el seu sistema de salut? Potser sí, però aquest trencaclosques no té per què ser un enigma. La participació democràtica, la llibertat d'expressió i l'execució de la llei són realitats ben paleses a l'Índia i només un miratge a la Xina. L'Índia no ha patit mai una epidèmia de fam des de la seva independència, mentre que la població xinesa va patir el període de fam més important de la història, del 1958 al 1961, quan el Gran Salt Endavant de Mao va fracassar estrepitosament i va provocar la mort de gairebé 30 milions de persones. No obstant això, utilitzar mitjans democràtics per solucionar problemes endèmics (desnutrició crònica, un sistema mèdic insuficient i un sistema d'escoles deficitari) requereix un debat i un compromís polítics permanents, una cobertura mediàtica constant i comptar amb la pressió popular. És a dir: més processos democràtics, no menys.

A la Xina la presa de decisions és primordial. Els líders xinesos són escèptics (per no dir hostils) a l'hora de valorar la democràcia de partits, però han adoptat un compromís ferm per eradicar la fam, l'analfabetisme i les pràctiques mèdiques negligents, i això se'ls ha de reconèixer.

En un sistema no democràtic les fragilitats resulten inevitables perquè els errors són difícils de corregir. Dissentir és perillós. Les víctimes d'injustícies tenen poques garanties per defensar-se. Decrets com el del fill únic per família poden resultar molt durs. I, tot i així, els actuals dirigents xinesos han perseguit un desenvolupament accelerat afavorint el potencial humà amb decisió i un gran encert.

Combatre la desigualtat a l'Índia, una situació que debilita el país enormement, no és només una qüestió de justícia social. A diferència de l'Índia, i seguint les premisses del desenvolupament econòmic asiàtic, la Xina no va ignorar els beneficis derivats de millorar la qualitat de vida dels seus habitants, sobretot de les classes socials més baixes. El creixement i els guanys de les exportacions a l'Índia depenen massa sovint de sectors molt limitats, com la tecnologia de la informació, els fàrmacs i certes parts específiques dels automòbils, la majoria dels quals depenen de personal altament format i ubicat exclusivament a les classes més altes.

Si l'Índia vol aspirar a igualar les quotes de producció xineses (la capacitat per produir qualsevol tipus d'aparell, incorporant un nivell de tecnologia creixent i amb millors controls de qualitat), necessita una classe treballadora més sana i amb una educació superior a tots els nivells. És imprescindible, doncs, que es promogui el debat públic i el coneixement d'aquesta desigualtat i de fins a quin punt pot resultar perjudicial per al país, fins i tot en l'àmbit econòmic.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT