31/03/2015

El procés i la processó

2 min

Crec que no som pocs els que des del 9 de novembre no toquem vores, i això que som partidaris de la independència de Catalunya. Però d’aquell dia ençà, el que coneixem majestuosament com el procés ha fet una processó cada vegada més semblant a un viacrucis. Em permetran el símil, ara que ja hem arribat a dates pasquals.

Resumir el que ha passat en aquests últims quasi cinc mesos dins la política catalana és una cosa que hauran de fer els estudiosos, i que necessitarà volums ben gruixuts per explicar-ho degudament. Hi ha dues dates fixades, el 24 de maig i el 27 de setembre, però no es veu per enlloc que acondueixin a cap destí en concret. I també hi ha, de moment i mentre ningú s’emprenyi, un preacord per la independència. Un preacord ve a ser com un preliminar: ja veurem si acabem al llit, gairebé segur que no, però de moment ens dediquem algun afalac. Ni que sigui per avorriment.

Mentrestant, l’ANC i Òmnium Cultural, les dues entitats civils que encapçalen la capironada, es troben en un moment de canvi intern. Això fa que la confraria sigui més interessant, per descomptat. Però tot sembla indicar que la processó no té cap itinerari ben fixat, i que tant pot arribar als peus de la creu com acabar de caps a mar.

No en sé gaire, de processons. Quan era menut solia acudir a les del meu poble, i em trobava amb una sèrie d’escenes que ara em sembla que són oportunes de recordar. Per començar les caperutxes (al meu poble en diem així) vestien colors diferents, segons la confraria de la qual fessin part, i a pesar que se suposava que servien a una mateixa fe, no es podien veure entre elles, segons el color i l’estendard que les identificava. Com que Jesucrist porta uns quants anys fora d’aquest món, no consta que hagi fet res per arreglar aquesta desunió.

Per continuar, les caperutxes solien repartir confits entre els infants, entre els quals jo em comptava. Els meus preferits eren els que contenien un bessó d’ametlla, perquè semblava que això els donava més consistència. Però al voltant només hi havia un núvol de sucre que feia que l’ametlla fos més mengívola per als nens, però que no hi afegia cap aportació alimentícia destacable. Més aviat al contrari, convertia un fruit natural en un caramel lleument perniciós i rutinari.

Hi havia també un paio que desfilava fent el paper de Jesús, descalç i amb cadenes als turmells com si estigués complint una condemna. A continuació, una rastellera de ploradores, que es planyien de la dissort del reu i a la vegada se suposava que expiaven els problemes de casa seva, mentre competien a veure quina duia un dol més imponent. I finalment desfilaven les autoritats, que feien cara de voler acabar com més d’hora millor i que no es creien res del que les precedia.

Ja dic que només són records infantils, però trobo que s’assemblen de manera prou fúnebre al procés català. O la processó catalana, com en vulguin dir. A veure si resultarà que una vegada més caminem en fila índia cap al Gòlgota, com tenim per costum.

stats