Publicitat
Publicitat

Una presonera pensa en Mandela

Diuen que l'empresonament et deixa amb una sensació d'impotència i vulnerabilitat. Però en la vida d'un pres polític, fins i tot del pres que fa una vaga de fam, la realitat és la contrària. Com a presonera m'he vist obligada a centrar-me en l'essencial de mi mateixa, de les meves creences polítiques i del meu país. Així que gairebé puc sentir la presència dels valents dones i homes, vells i joves, que s'han reunit a Kíev i en altres ciutats d'Ucraïna per defensar els seus somnis d'un futur democràtic i europeu. A la presó els teus somnis i les teves esperances es converteixen en la teva realitat.

Estic segura que Nelson Mandela hauria entès els meus sentiments i que hauria estat d'acord amb el que he escrit. El règim de l'apartheid sud-africà va poder tancar-lo durant gairebé tres dècades, però en les grans protestes de Soweto, i en altres manifestacions per la llibertat i la igualtat, els valents joves sud-africans sempre van tenir-lo com a exemple i van sentir la seva presència.

Gent de tot el món celebra l'amable dignitat amb què Mandela va fer sortir Sud-àfrica de la jungla política. I ho fan amb raó. Fins i tot aquí on em trobo, darrere dels barrots de la presó i sota una vigilància de 24 hores al dia, semblant a la que ell va viure durant tant de temps, puc evocar la calidesa del seu ampli somriure i dels seus ulls alegres, i també aquelles camises de colors llampants que portava amb tanta gràcia.

I puc admirar el seu compromís inflexible -i, sí, de vegades astut- amb la reconciliació, que va salvar el seu país de la guerra racial, una guerra que els que es negaven a acceptar la fi del govern de la minoria blanca consideraven inevitable. Que equivocats que estaven, i que miraculosa que va ser la gesta de Mandela quan va aconseguir que fins i tot els seus enemics més implacables se sentissin com a casa en la Sud-àfrica de després de l'apartheid.

Però aquí, en aquest lloc on em trobo, no és el Mandela estadista qui toca la meva ànima i dispara la meva imaginació. El meu Mandela és el presoner, el Mandela de Robben Island, el que va suportar 27 anys entre reixes (18 dels quals sobre una roca de l'Atlàntic Sud) i, no obstant això, en va emergir amb l'esperit intacte, ple de la visió d'una Sud-àfrica tolerant, d'un país lliure fins i tot per als arquitectes i els beneficiaris de l'apartheid.

La fi del domini blanc no va estar marcat per les purgues. No hi va haver caça de bruixes, ni hi va haver justícia sumària. Tot el que Mandela va demanar va ser que la veritat sobre el passat fos desvelada. A través de la innovadora Comissió de la Veritat i la Reconciliació, Mandela va trobar l'únic pont transitable entre el llegat racista del seu país i el seu present i futur multiracials, una combinació de geni polític i de saviesa humana que només posseeixen els líders més importants.

Mandela va ser capaç de guiar Sud-àfrica cap a la llibertat perquè va ser capaç de veure el futur del país amb més claredat que no pas els que van viure els anys de l'apartheid fora de la presó. Certament, Mandela posseïa aquella rara lucidesa moral que la presó -potser més que cap altre ambient- pot donar.

La presó també va aportar aquesta claredat de visió a Aleksandr Soljenitsin. "A poc a poc se'm va revelar que la línia que separa el bé del mal no passa a través dels estats, ni entre classes, ni tampoc entre els partits polítics, sinó a través de cada cor humà, i a través de tots els cors humans", va escriure a Arxipèlag Gulag . "Aquesta línia es desplaça... I fins i tot dins dels cors aclaparats pel mal es conserva un petit cap de pont del bé. I fins i tot en el millor dels cors hi queda... un petit racó desarrelat de mal".

Un dels pocs regals que ens pot concedir l'empresonament és veure el funcionament intern de l'ànima humana amb més claredat que els altres. Forçat a tenir en compte la teva pròpia vulnerabilitat, el teu propi aïllament i les teves pèrdues (entre elles una causa aparentment perduda), aprens a mirar més atentament el cor humà, tant el teu com el dels teus carcellers.

Mandela va personificar aquest rar do. ¿Com, si no, podria haver convidat personalment un dels seus carcellers a Robben Island a la seva presa de possessió com a primer president democràticament elegit de Sud-àfrica?

Per descomptat, darrere del generós esperit de Mandela hi havia un caràcter d'acer. Va suportar el seu empresonament pel bé de la seva causa. I va suportar l'angoixa pel patiment imposat a la seva família. I, no obstant això, no es va doblegar ni es va rendir a la ira que hauria consumit la majoria dels que s'haguessin trobat en la seva situació.

Com de costum, les paraules del mateix Mandela sobre el dia que va ser alliberat mostren la seva comprensió d'aquesta qüestió: "Quan em vaig dirigir cap a la portalada que em separava de la llibertat, sabia que si no deixava l'amargor i l'odi enrere seguiria a la presó". I igual que Mandela sabia, a la seva cel·la de Robben Island, que un dia l'apartheid cauria, jo sé en la meva solitud que el triomf final d'Ucraïna en la seva lluita per esdevenir una democràcia europea és segur.

Copyright Project Syndicate

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT