“Tomaren per les armes allò que s’havia decidit a les urnes”. Contra la por, la realitat, l’arma de la raó i la paraula. La sentència és d’Andreu Pascual, Frau, l’històric lluitador manacorí que, tot participant en un debat a la televisió local, etzibà aquest argument irrefutable als qui li retreien la seva incansable lluita per la dignitat dels represaliats durant la Guerra Civil i la dictadura. Ja els primers anys de la Transició cap a la presumpta democràcia, un grup de manacorins familiars de represaliats va organitzar un acte pioner de reconeixement i homenatge a les víctimes del franquisme. Avui, gairebé quaranta anys després de la mort del dictador Franco, l’acte continua celebrant-se (el diumenge 13 d’abril hi estau tots convidats). I hem hagut d’esperar també gairebé quaranta anys perquè a Manacor, per posar un exemple, retirassin una placa a una plaça que homenatjava Miguel Primo de Rivera. El canvi ha estat possible gràcies a l’acord de tots els grups municipals (llevat dels tres regidors del PP) per baratar els noms de vint-i-un carrers que encara avui enaltien el feixisme.
Aquesta restitució de la dignitat, avui insòlita a Europa, que fa dècades que té aquesta qüestió coll avall, coincideix amb un moment de crisi econòmica salvatge. Molts no ho volen veure, però el vertader cavall de batalla ara mateix no hauria de ser l’economia, sinó els valors. Europa camina de l’eufòria al desencís, de l’esperança al rancor, de la concòrdia a la ràbia, del diàleg al crit, de la flor a la pistola, de la comunió a l’ego. Els partits d’extrema dreta surten a tots els ordres del dia. Si no n’hi havia, en floreixen. I si ja existien, creixen exponencialment. L’exemple més fresc, el de les municipals franceses, amb nombroses victòries a ciutats importants, com per exemple Perpinyà, on només la retirada dels socialistes ha impedit una batlia populista i d’extrema dreta.
A l’estat espanyol, l’extrema dreta a l’ús, la declaradament feixista i nostàlgica del franquisme, s’ha mantingut sempre fora de l’arc parlamentari i de les institucions. L’explicació és senzilla: qui n’ha capitalitzat fins ara els fonaments ideològics i l’espectre social ha estat el Partit Popular. Sota un embolcall centrista, el PP (o AP), durant els darrers quaranta anys s’ha negat sistemàticament a condemnar la dictadura feixista o a revisar-ne els judicis sumaríssims o a reconèixer les víctimes republicanes. Per darrera mostra, el botó manacorí: els tres regidors del PP que encara reten vassallatge a José Ramón Bauzá votaren en contra del canvi de nom d’aquests vint-i-un carrers. Per dir-ho de manera més senzilla: votaren a favor de mantenir el nom del dictador espanyol dels anys vint.
Però els esquemes feixistes del PP manacorí es reprodueixen també a les esferes més altes. Aquests dies passats Alfonso Alonso, portaveu del Partit Popular al Congrés espanyol, es referia al procés que menarà a la independència del Principat de Catalunya i manifestava amb un to més propi de taverna cassallera que de polític centrat, que “és igual imposar per la violència o per les urnes si és al marge de la llei”.
M’hauria agradat que l’amo n’Andreu Frau hagués estat viu i que n’haguessin pogut parlar distesament, ells dos. Resulta, segons Alonso, que la perversió no és en el mitjà, sinó en el fi. Aquest discurs enllaça directament amb les amenaces d’il·legalització de l’ANC que han circulat dins la caverna mediàtica espanyola les darreres setmanes. D’aquí a dir que els qui volem un estat català lliure i sobirà som ETA no hi va ni una passa.
A Manacor queda molta gent que no vol parlar de la guerra. Tenen por. No volen que els tornin a prendre els éssers estimats, no volen tornar a beure oli de ricí, no volen tornar a ser humiliats i vexats durant quaranta anys i mirats amb displicència durant quaranta més. Tenen por. Una por digna. Hi ha una altra gent, en canvi, que té por de no fer-ne. Gent que té por del poble. Dels vots. De la democràcia. Gent que encara avui vol mantenir els mateixos privilegis que mantenien els cacics abans del 1931. Una por miserable, la d’aquesta genteta.
PS. La plaça de Primo de Rivera es dirà a partir d’ara plaça de Gabriel Galmés. L’enyorat autor d’Una cara manllevada sempre havia manifestat la seva il·lusió per tenir dedicada una estàtua eqüestre a la plaça principal del poble. Es veu que de moment no ha pogut ser. D’altra banda, poc temps després de la seva mort, els regidors Eduardo Puche i Antoni Frau es negaren que l’Ajuntament retés cap casta d’homenatge a l’escriptor, segurament ressentits pels escrits satírics que els dedicà Galmés setmanalment en una revista local.
