El començament de curs que ve serà, segur, més estrany que mai. Ja fa més de trenta-cinc anys que em dedic a fer escola (en el sentit laboral de la paraula) i no en record cap com l'actual, d'enfrontament entre el sector docent i les "autoritats" educatives. I no es tracta de cap tensió deguda a raons econòmiques, sinó al model d'escola. És curiós que, essent així, des de l'Administració -cada vegada més allunyada del batec educatiu- hagin preferit la imposició basada en una espècie de "dret de conquista" electoral, en lloc d'estimar-se més el diàleg i l'acord amb els docents, que, una vegada més -renunciant a la comoditat del silenci i la submissió còmplice-, mostren més preocupació per la qualitat educativa, pel benefici dels escolars i per la cohesió social que la demostrada per cap dels representants del govern que han dit la seva sobre aquest tema.
¿Com és possible que un govern que veu tanta unanimitat a l'hora de refusar una proposta seva, en aquest cas l'aplicació del TIL (tot i que algunes cartes que darrerament han aparegut a la premsa vulguin fer creure una altra cosa), no es plantegi la possibilitat que puguin anar errats? Una oposició que no discrepa de l'objectiu del Govern (l'explícit, com a mínim, el de millorar les competències lingüístiques dels alumnes), sinó de la forma de dur-lo a terme.
En aquest inici de curs, l'únic responsable del desgavell que es pugui produir, de la baixada de la qualitat educativa, del malestar... serà el Govern. La seva manera d'actuar els priva de qualsevol atenuant o suposició de bona fe. No són els docents, els responsables d'aquesta situació. Sigui quina sigui la manera de començar el curs, ja hi hem perdut, tots. Totes les incerteses, els canvis, les imposicions... fan mal a l'escola. Tot el que no és estabilitat i seguretat, tot el que és caprici i poca reflexió és nefast. L'escola no pot ser sacsejada contínuament pels capritxos i les obsessions del governant de torn, si no volem fer-ne encara més profunds els problemes i més allunyats els remeis. Necessita la voluntat de tota la comunitat, educativa i social, perquè pugui complir la funció que, teòricament, tothom li atorga. ¿Com és possible no escoltar els docents i, en canvi, ofegar-los la veu? ¿Als qui han d'aplicar el model, als qui són imprescindibles perquè pugui sortir bé? Els docents ja han fet de tot per ser escoltats, ho deia un representant seu en aquestes mateixes pàgines. Els volen dur a un carreró sense sortida, a un cul de sac. La revisió dels casos en què els governs es giren contra els docents ens fa llum sobre el rerefons de tot plegat. Basta veure qui són els únics que fan costat entusiasta a aquestes decisions del Govern.
Mentrestant uns joves mallorquins són víctimes per doble partida (vg. ARA Balears 15/09). D'una banda, perquè són objecte d'un robatori; de l'altra, perquè quan ho denuncien a la policia no els atenen perquè parlen en català. No és un cas excepcional; probablement els casos que surten a llum, a més de demostrar molt de valor de qui n'és víctima, no arriben a representar ni la punta de l'iceberg. Trenta anys després de rebre el reconeixement de llengua oficial, els qui volen usar el català en els tractes amb l'administració pública encara poden ser, impunement, discriminats per uns funcionaris mereixedors de ser tractats com a agents d'una dictadura. I, mentrestant, el Govern margina encara més la llengua pròpia del nostre país (a l'escola, als mitjans de comunicació, a l'accés a la funció pública...) perquè, a parer seu, les víctimes són els intolerants.
La percepció que el franquisme torna -si és que se n'ha arribat a anar mai- ja ha superat les barreres de l'Estat i també ho afirmen des de l'estranger. De fet, si amb total precisió no podem parlar d'aquest retorn, sí que podem dir que, en els governants actuals hi ha molts de tics i desitjos que concorden amb els franquistes. La idea uniformitzadora de l'Estat, la corrupció, la detenció del poder a qualsevol preu, les mentides cap a dins i cap a fora, les amenaces i els càstigs als dissidents, les parts i quarts en l'aplicació de la llei, les neteges ideològiques en determinats àmbits, el rebuig del diàleg substituït per la imposició, el temor dels ciutadans i ara... Gibraltar, la cirereta. Sembla que s'encaparroten a demostrar que l'única viabilitat d'Espanya és amb un model de dictadura. Si aquesta és la millor manera d'aconseguir adhesions a la causa, alguna cosa va molt malament.
Qui sap si som davant de l'ou de la serp i no ho volem veure.
