La pel·lícula de la nostra vida
Hem acabat la setmana amb Rajoy president. La vida és dura i a vegades mediocre. Qui no voldria poder escriure el guió de la seva sense interferències? Però no, som figurants d’una pel·lícula amb tants actors com guionistes. Un guirigall. I aquesta és precisament la gràcia: a veure qui aconsegueix imposar el seu, de guió. Sí, la vida és molt bèstia, una lluita constant amb resultats parcials desastrosos: Rajoy.
Però lluny dels focus, als racons d’ombra, als marges de l’acció principal també hi ha vida. I sovint més interessant que la dels grans protagonistes del sexe (famosos i farandulers), el poder (polítics i banquers) i la glòria (esportistes i aventurers). És com un guió paral·lel, menys trepidant, menys glamurós escrit amb menys gràcia, però que té la gràcia de la cosa real, dura. El guió dels pobres és pobre en llum i color, és en blanc i negre, sovint només negre. És la pura veritat.
M’hi va fer pensar dimarts un debat amb les entitats del tercer sector que reclamen, amb raó, prioritat davant les empreses mercantils en els concursos públics de l’administració. Què seria del nostre estantís estat del benestar sense elles? Per sort, hi ha moltes entitats socials sense ànim de lucre que fan possible que la vida segueixi on no arriba l’ull del director. Hauríem d’anar més sovint a filmar als barris de cases barates sense ascensor amb àvies nonagenàries empresonades en la seva soledat i adolescents de carrer acorralats en un cul-de-sac. I reescriure amb ells el guió de les seves vides.
També m’hi va fer pensar la filla de l’Antoni Bonet Castellana, l’arquitecte de l’edifici del Tribunal Constitucional, a qui la PAH va evitar aquesta setmana que la desnonessin d’un pis de 290 metres quadrats a Pedralbes. Glamur pobre. Els rics també ploren. Una dona gran arruïnada, amb problemes psíquics, rebutjada pels veïns, sense electricitat. Aquí el guionista ha estat més original, més subtil: ha unit glamur i misèria, ens ha trencat els esquemes. Ha posat la por al cos als protagonistes. Tothom pot acabar al carrer. La crisi no respecta ningú. N’hi diuen nova pobresa, que no és la pobresa dels pobres, sinó la dels rics. Ja fa temps que vam aprendre que ni al cine ni a la vida tots els finals són feliços.
Ramon Alberch, el pare de l’arxivística catalana moderna, m’explicava dimecres les seves anades a l’Amèrica Llatina. Darrerament, ha viatjat molt a Colòmbia, on ha participat en el procés de pau: la salvació de documents és un pilar no pas menor d’aquest procés de moment fracassat. En moltes àrees de Colòmbia, com en tants indrets de Sud-amèrica, la pobresa estructural va de la mà d’una cultura de la violència: narcotràfic, guerrilles. En molts llocs no pots caminar ni 100 metres pel carrer, t’hi jugues vida i diners. Aquestes pel·lícules ens fan gràcia -per dir-ho d’alguna manera- quan te les expliquen o les veus en un documental, però viure-les és una altra cosa: és viure espantat, amb la mort als talons, amb la misèria a la cantonada. Una pel·lícula de terror. No el terror del Festival de Sitges, sinó el real. Mig món viu així. I l’altre mig...
L’altre mig som nosaltres, els guionistes-actors de la sèrie europea de gent de bé i com cal que ens debatem entre la mediocritat del nostre deteriorat poder democràtic i la crua realitat que ens truca a la porta, vingui de fora (refugiats i immigrants) o de dins (aturats i mendicants). Entre l’Espanya ingovernable i la Catalunya que es vol governar. Entre els fills que no veuen clar el present ni el futur i els pares envellits que ja no en tenen... Una pel·lícula alhora angoixant i apassionant, sense principi ni fi, però no necessàriament sense sentit. Només depèn de nosaltres. Tres, dos, u... Acció!
