"SENYORA, VOL una papereta per a la panera de Nadal?". L'al·lot té uns onze anys i va amb dues amigues més tímides que queden unes passes enrere. Ell, decidit, treu la papereta per al viatge d'estudis i tot professional n'apunta el número per deixar constància de la venda. No sé on pensen anar, però se'l veu amb tantes ganes que és difícil negar-s'hi. Aquests dies és una escena comuna. Vagis on vagis et trobes amb algú que intenta vendre't loteria de Nadal. És la rifa de les rifes, la més seguida i més tradicional i, generalment, sol estar repartida, cosa que sempre consola. Vaig estar uns anys sense comprar-ne perquè, precisament, va tocar la grossa a la botiga del mercat on sempre anava a comprar. I, mira per on, aquell any no n'havia adquirit. Quan ho explicava, la gent em donava el condol. Vaig pensar, i encara ho crec, que quan la sort et passa tan a prop ja és difícil que es repeteixi. Tanmateix, hi he tornat a caure. No per masoquisme, sinó perquè és molt complicat negar-te a compartir la sort amb companys i familiars. Les paperetes, a més, són com un verkami a l'engròs. Aprofiten la rifa escoles, clubs de futbol amateur i associacions de tots tipus. Pens que, almenys, d'alguna cosa haurà servit la inversió. Segur que la papereta premiada serà aquella a la qual vaig dir que no, perquè ja estava cansada de tants oferiments o perquè en algun moment has de dir prou. Però bé, què hem de fer? Ja hi estic acostumada. Almenys haurà servit perquè aquell al·lot tan eixerit pugui fer el seu viatge d'escola.
