Misc 11/08/2013

Cara a cara: nuclears o renovables?

Fraderic Ximeno: "La molt nuclear Catalunya hauria d'abordar el seu futur energètic via l'impuls de les renovables". Jordi Bruno: "Si mantenim un debat racional, és evident que la contribució de l'energia nuclear és clau per a la independència energètica de Catalunya"

Frederic Ximeno - Jordi Bruno
5 min
La transició  cap a les renovables Les nuclears i nosaltres: una negació vergonyant

La transició cap a les renovables

Frederic Ximeno. Biòleg i consultor ambiental

L'energia nuclear té un gran avantatge: no es generen emissions de gasos amb efecte d'hivernacle durant la generació d'electricitat. És un avantatge prou significatiu per analitzar si es tracta d'una tecnologia per al futur, atès que hem de fer front al canvi climàtic. Malauradament, té massa inconvenients.

El primer és la seguretat. Des de l'accident de Txernòbil el 1985, el nombre de reactors actius ha crescut molt lentament. Se'n construeixen pocs i es van tancant els antics. Actualment n'hi ha 439. En els darrers quinze anys la capacitat instal·lada ha passat de 350 GW a 375 GW, poca cosa. Més de 300 reactors tenen més de 25 anys. El drama de Txernòbil fou determinant. És cert que just abans de l'accident de Fukushima hi va haver una certa revifada, sobretot pels plans xinesos. Però la Xina, Alemanya i França han aturat o ajornat els seus plans, i el Japó, una gran potència nuclear, planteja un redisseny radical de la seva política energètica. Lògic. Els efectes de l'accident, encara no resolt, duraran dècades. Els factors de risc són massa variats: tecnològics, errors humans, terrorisme, desastres naturals. Per no parlar de la ratlla prima entre els usos civils i els militars. La forta nuclearització de França (75% de la generació elèctrica) va començar per enriquir urani i esdevenir una potència militar. Els dubtes actuals sobre l'Iran tenen precedents.

El segon inconvenient és el preu i l'amortització. Una nova central nuclear costa uns 6.000 milions d'euros d'inversió i vuit anys de construcció, pel cap baix. Per això el 70% dels costos s'imputen durant 30 anys (40 des del 2004) a l'amortització de la inversió inicial (fetes fins ara amb fortes ajudes públiques). Mentre es construeix, esclar, no es genera electricitat. En deu anys a Espanya s'han instal·lat 20.000 MW eòlics, equivalents a cinc reactors nuclears. S'executen en menys d'un any, a molt més baix cost, entren en funcionament progressivament i l'amortització és de 15 a 25 anys. És cert que estem subvencionant les renovables, però l'energia nuclear sense l'avantatge que li concedeix el sistema tarifari espanyol i l'extensió progressiva de l'amortització tampoc mostra uns números gens brillants. La francesa Areva congela el seu pla d'inversió a la Gran Bretanya "perquè no pot assegurar els beneficis als seus accionistes", diu el director. Mentrestant, Enel, amb seu a la desnuclearitzada Itàlia (per referèndum), obté 900 milions d'euros de les centrals catalanes, espanyoles i eslovaques, la majoria de les quals han superat ja el període d'amortització i foren construïdes amb recursos públics.

El tercer gran inconvenient són els residus. Les centrals nuclears en actiu generen anualment unes 10.000 tones de residus altament radioactius. Contenen isòtops radioactius transurànics persistents com ara el Tecneci-99, amb un període de semidesintegració de 24.000 anys; el Iode-129 (15,7 milions d'anys), i el Neptuni-237 (dos milions d'anys). Em pots assegurar un lloc estanc per aquest període de temps? Mantenir-los a les piscines de les centrals és una mala solució. També ho és organitzar una rifa per decidir on han d'anar. Calen criteris tècnics molt acurats. En qualsevol cas, no sembla lògic apostar intensament per una tecnologia que genera aquests passius de tan llarga durada i perillositat per als éssers vius.

Per aquests motius, la molt nuclear Catalunya (el 50% de l'electricitat prové de tres centrals, dues a punt d'arribar als 30 anys) hauria d'abordar decididament el seu futur energètic, tal com proposa l'Agència Internacional de l'Energia, per la via de la intensificació radical de l'eficiència i l'impuls de les renovables. La biomassa (residus forestals, agraris i inerts urbans) i el canvi de petroli per gas ens ajudarien a fer front a la transició. Respecte a les nuclears, primer caldria fixar data de tancament. Després, trobar un lloc adient per al dipòsit definitiu dels residus. Finalment, els ingressos de les centrals ja amortitzades haurien de servir per finançar aquest canvi i la dinamització econòmica dels municipis nuclears, com apuntava l'economista Josep Garriga en el seu Pla Pont del 2006. Mentre en parlem, ja estem fent tard.

Les nuclears i nosaltres: una negació vergonyant

Jordi Bruno. Professor de la UPC

A Catalunya, des del punt de vista de generació d'energia primària, la font principal és la nuclear amb un 80% del total de la producció (pel que fa a l'electricitat, en genera el 50%), seguida per un 15% de les renovables, que han anat creixent de manera continuada des de l'any 2000 fins al 2009 i que gairebé han doblat la seva importància relativa en el mix energètic de producció primària. Malgrat aquest creixement, però, és molt difícil que a curt-mitjà termini les energies renovables puguin desplaçar l'energia nuclear com a primera font d'energia primària a Catalunya. Principalment, perquè substituir els 22.000 GW anuals que els tres reactors catalans posen a la xarxa requeriria una inversió molt costosa. I, en segon lloc, perquè l'energia nuclear subministra la potència a la xarxa sense interrupcions (només les obligades pel manteniment dels sistemes i les recàrregues dels reactors); en canvi, l'energia solar, la hidràulica i l'eòlica no poden garantir aquesta constància, per ara imprescindible.

En aquest sentit crec que la contraposició entre energia nuclear i renovables resulta una mica estèril, en tant que ni les seves disponibilitats ni les seves potències són comparables o substituïbles en el moment actual. Però és que, a més, cal recordar que el sistema de producció i distribució d'energia està totalment interconnectat. Això fa, per exemple, que la generació hidràulica (renovable) s'utilitzi com a acumulador de l'energia nuclear en les centrals hidràuliques reversibles del Pirineu, és a dir, que les centrals hidràuliques reversibles utilitzen la disponibilitat d'energia elèctrica de baix preu a les nits per bombejar l'aigua cap a les preses superiors, de manera que després, durant el dia (quan els preus són més alts), aquesta aigua s'utilitza per generar energia renovable . Igualment, el sistema nuclear de generació serveix de reforç de la generació eòlica quan el vent fluixeja i no pot subministrar tota la potència que cal en aquell moment.

Pel que fa a la qüestió de la seguretat, és evident que l'acceptació social de la tecnologia nuclear és molt baixa, i que després de Fukushima la situació ha empitjorat. S'han posat en evidència les limitacions dels sistemes de control de les centrals en situacions catastròfiques i, sobretot, que la connivència entre la propietat de les centrals i les autoritats reguladores japoneses va ocasionar que certes mesures que haurien evitat el desastre no es duguessin a terme amb la deguda diligència. La continuïtat de la capacitat nuclear de Catalunya, doncs, exigeix com a element essencial una forta implicació institucional i social en la seva governança, tant en el control tècnic de les instal·lacions com en la transparència informativa. En aquest sentit és altament preocupant que les institucions catalanes vegin l'energia nuclear com un problema de Madrid i no assumeixin les responsabilitats necessàries en un tema tan fonamental per al nostre país.

L'energia nuclear seguirà sent primordial en el mix de generació almenys fins a mitjans del 2020, quan els tres reactors de Catalunya tenen programat el seu tancament, i constitueix un pilar fonamental en el que hem convingut a anomenar la transició energètica i la lluita contra el canvi climàtic. Ara bé, és evident que perquè hi hagi una transició s'ha de saber on es va i, per tant, Catalunya necessita un objectiu de política energètica que fa temps que manca en el panorama sociopolític. De fet, les dades que he utilitzat en aquest article són del 2009, la darrera vegada que l'Icaen va publicar el balanç energètic de Catalunya.

És evident que la contribució de l'energia nuclear és clau per a la independència energètica de Catalunya, i la independència energètica és un factor fonamental en qualsevol estratègia sobiranista. A pesar d'això, tendim a negar d'una manera vergonyant que l'energia nuclear sigui la font principal energètica de Catalunya. Cal que abordem el present i el futur del mapa energètic de Catalunya sense apriorismes i amb visió de país i que tinguem en compte totes les opcions amb la racionalitat i el seny que demana una qüestió tan central.

stats