Publicitat
Publicitat

El sí i el no

Acabat el Sónar, ja és clar que una de les cançons de l'estiu serà Per què només parleu de la consulta per comptes de parlar de les coses quotidianes? Els vincles només aparentment aleatoris us relacionaran immediatament aquest títol amb el rap ciutadà L'empresari que xiuxiuejava que marxaria, si Catalunya fos independent , la banda sonora de Compra't un casino, tributaràs menys! , o les noves versions dels clàssics Let it be o No et precipitis, no siguis pesat; ja ho farem el 2016 .

La reacció contra l'efervescència sobiranista ha estat tardana i maldestra. Tardana per la sorpresa provocada per la celeritat del procés, en plena crisi econòmica. Maldestra perquè Espanya, després del lífting de la Transició, ja es considerava un producte històric acabat i complet, que ja no calia repensar. Quan ja ets com volies ser, arribes a pensar que, per perpetuar-te, la memòria i la repetició dels tòpics són més efectives que la imaginació i la il·lusió al voltant d'una idea engrescadora de futur. Per això aquesta Espanya, que es veu com una construcció definitiva, es mostra tan rígida i contrària a qualsevol transformació. I per això, en una era de canvis, queden tant en evidència les limitacions seductores de la marca Espanya o la falta de projecte dels seus principals valedors.

La reacció ha estat tardana però els recursos esgrimits han estat i són impressionants. I de mica en mica han anat trobant una sintonia general. Ha fet l'efecte que el sobiranisme tenia l'estranya virtut de proporcionar als diversos espanyolismes existents al mercat una percepció conjunta, clara i simultània d'allò que ara tenen en comú. A falta d'una proposta d'Espanya renovadora, democràtica, justa, flexible, plural, orgullosa de la seva diversitat i respectuosa amb les diferències internes, l'argument definitiu aportat ha estat, finalment, el de la " indisoluble unidad ". Inapel·lable. Segur que vostès no l'havien sentit mai. Segur que no seríem capaços de trobar cap precedent. Té un rerefons de filosofia política d'una novetat, d'una densitat i d'una sofisticació que aclaparen. " Cataluña es España; como siempre lo ha sido "; " Cataluña es una parte de un todo, que es España "; " No concibo España sin Cataluña "; " Sin Catalunya sentiría que me amputan un brazo "; etc.

Representa que aquestes afirmacions lapidàries, formulades en un to greu i solemne, ens haurien de fer renunciar al dret d'autodeterminació, al dret a decidir, a la sobirania, a ser un subjecte històric i polític de ple dret, a considerar la nostra cultura i la nostra llengua homologables a les dels altres... Representa que la seva intransigència ens hauria de fer tremolar i convèncer-nos per sempre -es tracta d'una unitat de destí , més enllà de la història- de renunciar definitivament a l'emancipació. Volen que decidim -sense decidir-ho, perquè ho tenim prohibit- que ens mantindrem per sempre més al servei del seu estat, que és el que ens vexa, ens menysté i ens espolia quan i com li convé. Acatats i acotats sine die . Que ens declarem políticament handicapats. Definitivament subordinats.

L'orquestració del front contra la celebració de la consulta i l'organització de l'ofensiva contra la proposta independentista, a banda de reiterar el caràcter inamovible, essencial i providencial de la "unitat" espanyola, procura -com explica Salvador Cardús- "fer por i desmoralitzar". Però no ha estat capaç d'articular una invitació en positiu. No formula cap proposta nova; no exhibeix cap propòsit d'esmena; no procura seduir. Només remet al passat i a l'amenaça que, fora d'Espanya, tot seria pitjor: aïllament, decadència, irrellevància, vetats a Europa... Ells s'encarregarien de desencadenar les plagues i de fer anar el fuet. El bucle de l'etern retorn. Quants segles més?

Contraposat a aquest no , conservador i acoquinat, el mira endavant. Busca precisar el projecte. S'interroga i es compromet. Sap que el repte és immens, però està disposat a assumir riscos; convençut que qualsevol opció és preferible al sotmetiment i la dependència d'avui. El és fer-nos responsables del propi destí, al costat de la gent que ens envolta. El és la confiança en les pròpies energies. El és l'oportunitat per a les noves generacions d'organitzar una societat més digna, més justa, més lliure i més culta. El és l'opció dels que no tenen por, dels que s'han desacomplexat, dels que estan més pendents dels seus propis actes i objectius que d'evitar la fortuna dels altres... El acumula pluja i neu. I les aigües de la democràcia ja no recularan riu amunt.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 13/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT