Publicitat
Publicitat

I si no fóssim com som?

He seguit amb certa curiositat els moviments del tal Claassen i els seus intents de controlar el Mallorca. El senyor Claassen és un alemany que va aparèixer un bon dia per Mallorca, seguit sempre de dos individus forçuts, o sigui, això que se solen denominar guardaespatlles. Potser algú hauria hagut de fer-se la pregunta de per què serveixen uns guardaespatlles a Mallorca, on la màfia local, els darrers temps, és particularment considerada i pacífica i es limita a anar per feina, cobrar les comissions que pertoquin i esperar la propera remesa. Claassen, no sé molt bé com es va fer, o va fer que el fessin, membre del consell d'administració del Mallorca. El Mallorca és un club per a patidors on sempre hi ha hagut gent de molt distintes traces, particularment els darrers temps. A mi, el que més em fa patir és la imatge patètica del club i, també, Serra Ferrer, que, com tots sabeu, és pobler.

Quan jo feia el servei militar hi havia un recluta que també ho era de sa Pobla. Un bon dia va fer una petita malifeta i el sergent se li va plantar davant i li va entimar: "Que és que a tu mai no t'han fotut una hòstia". El pobler se'l mirà i, sense perdre les maneres, li contestà: una hòstia, sí, senyor sergent, però dues de seguides, mai. Fins ara no he tingut ocasió de parlar amb Serra Ferrer, a penes el conec, així que, si l'ocasió es donàs, intentaria contar-li la història del recluta pobler i li demanaria per què s'havia deixat donar tantes d'hòsties seguides.

Qui el coneix em diu que el problema del senyor Ferrer és que té molt mal caràcter. A mi, això me'l fa encara més simpàtic: és el mateix que diu la meva dona de mi, així que jo sé que el mal caràcter, en la majoria de casos, s'atura aquí i després queda la persona. El senyor Ferrer s'ha jugat, o ha invertit, el que per molts seria una considerable fortuna per tal d'intentar salvar el Mallorca, aquest equip que sempre ha volgut ser quelcom més que un club de futbol, sense mai aconseguir-ho. Per la premsa, i no amb excessiva atenció, he anat seguint algunes de les nombroses incidències que s'han fet públiques: concurs de creditors; querelles criminals; estranyes associacions entre entrenadors i algun destacat conseller per participar en la compravenda de jugadors del club; assessors jurídics de la categoria i el prestigi de Miquel Coca, malmenats i amenaçats en demandes que, probablement, tinguin molt poc fonament, com no siguin els impulsos que produeixen les ràbies tribals; intrigues dins el consell d'administració; curiosos pactes de sindicació d'accions entre els principals accionistes, que mai no s'han respectat. I tots lluitant i defensant el mateix interès, segons ens volen explicar: el del Mallorca, el club que sempre ha volgut ser quelcom més que un club de futbol i que, tal com s'està fent evident, està a punt d'aconseguir-ho. I, entretant, la desfeta al camp de joc. Fins que, entre cops de colze i targetes vermelles, han convertit en titulars de diari alguns dels fets més miserables de la història moderna del Mallorca: les negociacions entre Claassen, l'alemany seguit de dos guardaespatlles, i el pollencí, dit amic del senyor Serra, el senyor Cerdà. Per intentar analitzar el que està passant no ens en queda altre que donar per bo el que ha publicat la premsa els darrers dies sobre les converses entre Claassen i Cerdà, i que cap dels afectats no ha desmentit. Així que, donem per certa la hipòtesi publicada: el senyor Cerdà, amic de Serra Ferrer i amb qui havia compromès lleialtat mitjançant pactes de molt poca consistència jurídica, per aritmètiques de la vida, es troba que, amb molt poc més d'un cinc per cent de la societat propietària del Mallorca, pot controlar el consell d'administració del club i nomenar i desnomenar presidents. El senyor Claassen vol aquest poder i està disposat a comprar-lo. Cerdà i Claassen tracten l'oferta que arriba a sumar 1.750.000 €, a pagar en cinc anys. Les accions que es negocien les havia comprades el senyor Cerdà per 100.000 €, no acaba de fer els dos anys. L'intent de venda, en si mateixa, no té cap misteri si no fos perquè suposa, això és el que sembla tot plegat, la negació d'aquells valors ancestrals dels quals feien gala els nostres pares i els nostres padrins: allò que en deien la paraula donada. Que, al cap i a la fi, era com un autèntic pacte de sindicació d'accions molt més sòlid que el signat davant un notari, on el que veritablement contava era el sentit de l'honor i el de l'amistat. L'intent de contrapacte entre Claassen i Cerdà és tot un cant a la ingratitud, càntic tan patriòtic que, amb els permisos pertinents, podria substituir algunes de les estrofes de La Balanguera . L'oferta final de Claassen és el resultat d'una escalada progressiva de les demandes de Cerdà que sembla que acabaren esgotant la paciència de l'alemany. Potser Cerdà hagi arribat a creure que tenia en les mans la llumeta d'Aladí. L'error de Cerdà pot ser fos oblidar que el geni de la llumeta havia limitat a tres el nombre de desitjos a concedir. En el quart, la llumeta sempre s'apaga i el geni se'n torna cap a la seva cova i s'endú la llumeta i, a més a més, els regals ja concedits. Tot un cant a la cobdícia. Inserible també entre alguna de les estrofes del nostre himne nacional. Una evidència més de com està canviant la gent de les nostres illes que podríem molt bé afegir a la llista de fets que, durant els darrers temps, ens han fet sentir vergonya de nosaltres mateixos. I tot, a canvi de què? Aquesta pot ser sigui la pregunta.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 24/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF