Publicitat
Publicitat

MÍSTER B.

La neteja a fons necessària

Ja fa temps que el barcelonisme veu que passen coses, però no sap per què passen. Per què Messi sembla com si no hi fos? Per què un grup de futbolistes d’entre els millors de la història volen i no poden? Per què va dimitir Rosell? Per què la FIFA, l’Agència Tributària i l’Audiència Nacional li han tocat la cara al Barça? Per què la resposta a la FIFA és una pancarta contraproduent?

La derrota és dura, però la derrota i el desconcert units són devastadors. Perquè es confonen els problemes del dia a dia amb els dèficits estructurals i, en conseqüència, es barregen els debats i s’equivoquen les solucions. Per exemple, els que van amb el manual a la mà han clamat: “Neteja!” ¿Segur que un grup relativament jove i excepcionalment dotat ja l’hem de malvendre? I criden: “Eleccions!” Eleccions? Posem que sí, perquè l’actual directiva està al límit de la legitimitat social. Però, quines alternatives hi ha? I quan les fem, les eleccions? Ara? I en el supòsit que poguessin presentar-s’hi tres o quatre candidatures amb una mica de cara i ulls (que és molt suposar), per fer què?

Per fer el de sempre? O sigui, un grup de socis amb diners, desitjos de notorietat i negocis paral·lels volen la joguina i s’ajunten per guanyar. I prometen unitat i l’endemà reneguen del passat, i s’alien amb un grup mediàtic i fan llistes de bons i dolents. I fitxen un entrenador i un secretari tècnic perquè no sigui dit, no pas per convicció, perquè qui fitxarà serà el president. ¿És això el que volem un altre cop? Quina mandra! El model de substitució de grups d’interessos a la presidència s’ha esgotat. Està matant el Barça lentament. Perquè o bloqueja la presa de decisions o l’obliga a decidir amb criteris polítics i privats i no pas professionals i de bé comú.

I ja no val que sempre hagi estat així, perquè ara els rivals que han passat el tall de la globalització comencen a rutllar com a societats anònimes, gestionades amb creixent eficàcia i amb exigència de responsabilitat als executius professionals. Estem atacant problemes nous amb instruments antiquats. I, així, produirem els mateixos tristos resultats.

De què serveix proclamar el conte embafador dels valors si, a l’hora de la veritat, la història del club es pot escriure amb la sang de les ganivetades? Ens hem quedat amb el pitjor de ser més que un club: la mocadorada, la persecució de les reputacions alienes, la incapacitat de gaudir quan tot va bé i d’animar lleialment quan la derrota arriba. Es va a l’estadi a patir i a xiular el primer error, en comptes d’anar-hi a divertir-nos i valorar l’esforç. On són l’ètica del treball, l’esperit de servei, el lideratge i la conservació del talent que va produint el club, la meritocràcia, l’honor a les figures del passat que han engrandit la història?

Com pot ser que una entitat que té centenars de milions de seguidors estigui tan exposada als capricis i sigui tan vulnerable que ja no sàpiga ni seduir? Que no ho sabem que només hi ha un camí, el de treballar amb talent, moltes hores i honestament? Si no sabem comportar-nos com a club, més val que ens convertim en una altra cosa. Almenys no ens anirem fent mal per les cantonades. Neteja a fons? Sí, d’una manera malalta de viure el barcelonisme.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF