Publicitat
Publicitat

La necessitat d’un millor finançament clama al cel

Les aportacions al finançament autonòmic que ha anunciat el govern de l’Estat per a 2016 tornen a situar les Illes Balears per sota de la mitjana estatal. No és una novetat i, per això, no es pot assumir amb resignació. En vista que no hi ha una societat civil estructurada que lideri una reivindicació per millorar el finançament, caldrà fer sobretot pedagogia, aquí i allà. Aquí, perquè la ciutadania entengui que del finançament en depenen els serveis bàsics que ofereix l’administració autonòmica i que són tan determinants com la sanitat, l’educació i els serveis socials. Reduir les llistes d’espera, per exemple, dependrà de la capacitat de despesa que tingui la comunitat. I allà, perquè també entenguin d’una vegada que, malgrat la imatge que es pugui traslladar a Madrid, les Illes Balears no són una comunitat rica, on tothom està de vacances i navega en iots. Té problemes estructurals importants, com demostren les xifres de pobresa o les de fracàs escolar. I això difícilment es podrà corregir amb els pressuposts socials més baixos de l’Estat.

És cert que el Govern Bauzá va ser crític amb el finançament que rebia Balears, en bona part perquè el sistema era obra dels socialistes, però els gestos de l’Executiu anterior no serviren de res. Aquí va posar el crit al cel, però a Madrid no va fer tremolar ningú. I el resultat és que amb el PP governant l’Estat no s’ha modificat el sistema i les Illes continuen sortint-ne, com sempre, malparades. L’evidència del mal finançament la mostrà el Govern de Bauzá. Malgrat aplicar unes retallades de serveis públics sense precedents, l’administració autonòmica va continuar generant dèficit. El problema, per tant, no se solucionava retallant despesa en qüestions essencials, sinó augmentant els ingressos, cosa que no s’ha produït perquè aquests en bona part depenen del finançament. L’actual Executiu progressista ha convertit la reivindicació d’una millora del finançament en una mena de leit motiv. No hauria de servir com a excusa per justificar incompliments de promeses, sinó que hauria de ser un mecanisme de pressió real per capgirar una situació que s’arrossega des de ja fa massa temps.