Publicitat
Publicitat

Els moderns contra la filosofia

Això fa anys que dura: alguns dirigents polítics, culturals i educatius han quedat fascinats per allò que en podem dir la modernor , per no confondre-la amb la modernitat, que és un període històric apassionant. La modernitat és senzillament la nostra època (tecnologia, consum, multiculturalitat, globalització, canvi de valors, discontinuïtat, creativitat, exteriorització...), diferenciada de l'anterior (monolítica, tradició dels valors, estable, mecànica, autoritat, seguretat, interiorització...). Es tracta de dues èpoques, no pas en total contradicció entre elles, perquè la nostra és, per força, hereva de l'anterior, que ha estat tan llarga, viva i ben arrelada, que encara ara perviu en moltíssims aspectes de la nostra, fins que una nova situació decanti i es desplegui.

A algunes generacions ens ha tocat de viure aquest interregne entre allò d'abans i això d'ara, un interregne que Zygmunt Bauman ha descrit magníficament bé, quan caracteritza la nostra època, confusa i barrejada, com de "modernitat líquida", de modernitat que es fa, es desfà i es refà, que es transforma i modula, sense acabar d'adquirir perfil definit ni solidesa pròpia. Això no vol pas dir, és clar, que nosaltres no hàgim de perseguir (i treballar per) algun tipus de solidesa, almenys en el terreny personal. Perquè, si no volem que el corrent líquid del nostre temps ens remulli, ens impregni i finalment se'ns endugui aigua avall -amb gran satisfacció dels que obtenen molts beneficis líquids-, llavors bé caldrà que adquirim una nova maduresa, feta de capacitat d'anàlisi, de respecte per la crítica i l'autocrítica, de conviccions comprovades en les bones o males conseqüències que provoquin. I és que la modernitat líquida no és un parèntesi històric sinó un moment important de la nostra pròpia història. La modernitat líquida també reclama responsabilitat ciutadana.

La modernor, però, és tot una altra cosa. Dissimula tant com pot, però no té res a veure amb tot això. La modernor és l'escuma, és la lluentor, l'artifici, el trompe-l'oeil de la modernitat. La modernor és aparent, encega i potser entusiasma, però ni aporta gaire ni compromet gens: innova sempre i perquè sí, incorpora canvis i els desincorpora quan opinions més modernívoles -si pot ser, nord-americanes- ho prescriuen. La modernor és hiperactivitat embogida i descontrolada, és realment l'últim crit en tot, pensant sobretot en el ressò que tindrà, en l'aplaudiment que aconseguirà, i també en el negoci.

Lamentablement, la modernor ha arribat fa temps a l'educació, amb la complicitat activa de molts educadors, pedagogs i dirigents. Molts dels que lamenten la situació penosa de les anomenades "humanitats" participen en la desaparició progressiva (progrés, progrés!), per exemple, de la cultura clàssica, de la literatura o de la filosofia a secundària. La modernor estima, en canvi, les anomenades "matèries instrumentals", com la informàtica o l'anglès. Jo no tinc res, absolutament res, contra aquests instruments, que poden ser realment molt útils. Però m'agradaria plantejar alguna pregunta als programadors de tot plegat: ¿un instrument deu ser només una eina, oi? ¿I una eina per a què? ¿Potser ajudem els alumnes a ser ells mateixos instrumentalitzats? ¿Els ensenyem realment a fer servir aquells instruments per a alguna cosa? Per a pensar, per exemple? Com ho fem? Si anem eliminant matèries amb continguts i anem reforçant matèries instrumentals, ¿on anirem a parar? ¿Són la informàtica i l'anglès matèries que, per elles mateixes, ja ens ajudin a pensar, ja ens facin créixer com a persones, com a ciutadans adults?

Per això faig servir aquí la filosofia com a exemple paradigmàtic del desastre d'una modernor miop. No hi té res a veure el fet casual que jo sigui del ram (pensar-ho ja seria anar mancat de recursos), sinó el fet històricament comprovat que la filosofia expressa de manera singular la presència en l'ensenyament d'una matèria que aboca a la reflexió, a l'esperit crític, a l'argumentació rigorosa.

Sé perfectament que sovint la filosofia que ensenyem no fa prou la feina que hauria de fer, perquè ni és prou clara, ni prou ben argumentada, ni prou crítica. Però això ho sé justament perquè m'ho ha ensenyat la pràctica mateixa de la filosofia. El dia que la filosofia desaparegui definitivament dels estudis reglats de secundària -hi som a l'avantsala-, la nostra societat serà menys subtil, menys preparada per a la reacció democràtica. Alguns en tindran la culpa, però tots ens n'hauríem d'avergonyir.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 24/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF