En años de bonanza, el Estado obtiene de Cataluña ingresos por encima de los servicios que presta; mientras que en los de crisis, el saldo fiscal de Cataluña es pequeño o incluso favorable a esta comunidad. [...] Es difícil saber por qué razón el Gobierno catalán evita de forma tan pertinaz cualquier referencia al saldo fiscal realmente observado.
(Antoni Zabalza a El País , 4/6/2013)
Dos germans surten a sopar amb les seves respectives parelles. A l'hora de pagar, el germà gran diu al petit que li toca pagar tres coberts. Per què? Perquè sempre li han anat més bé les coses i ha de ser solidari. Es podrà debatre si aquesta solidaritat és excessiva o no, però no la seva magnitud: la parella jove ha menjat per dos i pagat per tres, i per tant el seu dèficit és d'un cobert. Temps després es repeteix el sopar, però aquest cop el germà gran diu al petit que només cal que li doni diners per pagar dos coberts. Aparentment, el dèficit i la solidaritat han desaparegut. Ara bé, resulta que el germà gran ha pagat la meitat de la nota -dos coberts- al comptat i l'altra meitat -els altres dos coberts- amb una targeta de crèdit que va a nom de tots dos germans. En realitat, el germà petit continua pagant tres coberts.
Exactament això és el que està passant amb el dèficit fiscal català des que ha començat la crisi. Si només tinguéssim en compte el que els catalans estem pagant i el que estem rebent, el dèficit (els famosos 16.000 milions d'euros anuals) hauria desaparegut perquè ara estem pagant molts menys impostos. Però si també tenim en compte la part que ens tocarà pagar del que està deixant a deure l'estat espanyol (300.000 milions en els quatre últims anys), el dèficit segueix essent el mateix de sempre. No cal ni dir que la Generalitat compta el dèficit fiscal d'aquesta segona manera.
El primer cop que vaig llegir que el dèficit fiscal català havia desaparegut a causa de la crisi va ser en un article de Francesc de Carreras que esmentava un estudi de Francisco Caja. Vaig llegir el tal estudi i vaig quedar meravellat que algú pogués defensar seriosament el que em va semblar una solemne carallotada. Tot el seu argument era que el creixement del deute de l'Estat no havia de ser tingut en compte perquè encara no s'havia pagat. Vaig concloure que es tractava d'un personatge poc seriós, i que De Carreras s'havia deixat emportar per la passió partidista a l'hora de fer-li cas.
El següent cop que vaig ensopegar amb aquest concepte va ser en el document de la FAES El mito fiscal , on es pot llegir, respecte del dèficit calculat per la Generalitat, el següent: " Se trata de un cálculo absolutamente ficticio, porque el déficit de cada año (el real, no el inventado) se ha financiado en realidad con deuda pública, no con ingresos no financieros provenientes de las CC.AA., y se amortizará a lo largo del tiempo como, en su momento, se considere ". Com si aquest argument deixés tancat el tema.
Finalment, em torno a trobar el mateix concepte en un article recent d'Antoni Zabalza, que no fa sinó repetir que no hem de tenir en compte el deute perquè és una cosa que correspon al futur, i ara som al present. Podem imaginar-nos com quedaria de satisfet el germà petit si sentís aquest argument de boca del gran.
Tanta reiteració em porta a dues conclusions. La primera, que els que fan servir aquest argument ho fan o bé perquè són prou il·lusos per confondre el no pagar amb el deixar a deure o bé perquè creuen que la gent ho és. La segona, que no podem descartar que l'estat espanyol acabi publicant unes balances fiscals calculades d'acord amb aquest curiós criteri. Després de tot, es va comprometre a publicar-les cada any i només ho ha fet amb les de l'any 2005, i fent-ho donaria al mite de l'evaporació del dèficit fiscal molta més credibilitat que si ho diu la FAES o Antoni Zabalza. No cal ni dir que si l'estat espanyol fes públiques unes balances fiscals com aquestes, algú -jo mateix- correria a denunciar-ho, però ja se sap que qui pega primer pega dos cops.
El problema, que sens dubte es deu estar sospesant des de fa temps, és que unes balances calculades d'acord amb aquest peculiar procediment no sols volatilitzarien el dèficit fiscal de Catalunya, sinó que també haurien de presentar els bascos com a més solidaris que els catalans i posarien en relleu que el superàvit d'Extremadura -per posar-ne un exemple- ja no seria l'increïble 18% que es va calcular el 2005, sinó un grotesc 26%, que seria tant com dir que els extremenys reben més del doble que el que paguen en impostos. Puc imaginar-me Montoro considerant si no seria pitjor el remei que la malaltia.
