Opinió 28/01/2014

La llei de ferro de les oligarquies

i
Miquel Capellà
3 min

És obvi que és injust que hi hagi quatre o cinc milions de ciutadans sense feina al nostre país. Al voltant d'un 26% de tots els espanyols en edat de fer feina. I, si parlem dels més joves, el percentatge puja fins al 50%. Podem fer-ne altres distincions que encara agreugen més el problema: com és el cas de tots aquells aturats de llarga duració amb edats superiors als cinquanta anys i amb formació limitada. ¿Quines són les seves expectatives de trobar una feina que els permeti recuperar una vida digna? I no entrem ja en totes aquelles situacions puntuals que els titulars dels mitjans ens mostren contínuament: gent que no es pot pagar el cost de les medicines i que posa en perill les seves vides; desnonaments que són vertaders drames per a famílies senceres; coes mai vistes davant els menjadors socials; la desesperació dels que han perdut la feina i l'angoixa de tots els que estan pensant que a ells també els poden acomiadar; els discapacitats abandonats a la seva impotència; els petits empresaris a qui ja no els queden recursos ni per pagar el seu propi funeral jurídic; els malalts que han de fer coes de dies, setmanes i mesos per poder ser degudament atesos; els investigadors que no troben espai per als seus projectes i, com a teló de fons, els que, cansats de no veure més futur que la indignitat i la misèria, acaben suïcidant-se.

Mentrestant, algunes de les veus més autoritzades del país ens diuen que doblers n'hi ha que sobren; que els inversors fan coa; que els bancs tornen a guanyar tants diners com abans de la crisi; que els rics són més i més rics cada dia que passa i que alguns dels homes més rics del món viuen a Espanya. Els que realment pateixen la crisi i que de cada dia que passa són més pobres són, precisament, els pobres. És obvi que és injust que tot això estigui passant. Però jo crec que no solament és injust, sinó que és quelcom de molt pitjor: és estúpid, profundament estúpid. ¿És sostenible que en un país on el percentatge de gent que viu amb dificultats molt serioses per atendre les seves necessitats mínimes supera el 40% de tota la població hi convisquin persones amb ingressos que superen milers de vegades els salaris mínims? Aquest és el gran drama de la crisi, l'eixamplament brutal entre l'encletxa dels pobres i els rics, allò que alguns estudis socioeconòmics descriuen com una greu fractura social. Potser no ens importaria tant que els rics continuassin sent de cada cop més riscs si no fos perquè els pobres són, de cada cop, més pobres.

És un greu error pressuposar que qualsevol conjuntura crítica greu, la crisi que estem patint n'és un supòsit evident, ens conduirà cap a una revolució política o un canvi social que ens permeti millorar els principis de la solidaritat i, per tant, la convivència. De fet, el que està succeint és, una vagada més, el compliment de la llei de ferro de les oligarquies que el sociòleg alemany Robert Michels va descriure com aquell cercle viciós que fa que les oligarquies polítiques i econòmiques, just els que han fet malbé les economies d'algunes societats abans de les crisis, facin més evident, després de la crisi, el seu poder econòmic i polític a costa dels que ja havien estat les víctimes a l'etapa anterior, aprofitant-se, si més no, de l'estat de debilitat i pànic que provoca la proximitat de la misèria. Sembla creïble que estiguem davant un nou gir d'aquest cercle viciós, tot i que no hi estaria de més que tant els oligarquies polítiques com les econòmiques tinguessin en compte que tot, absolutament tot, té un límit i que, per tant, res no fa impossible que aquesta o la propera volta el cercle, per molt viciós i de ferro que es pretengui, acabi rompent-se.

stats