Publicitat
Publicitat

El llegat dels totalitarismes

Resulta curiós, com a mínim, com s'han avaluat els dos grans totalitarismes del segle XX. Nascuts al caliu de les dues monstruoses personalitats que els van fer possibles -Hitler i Stalin-, els recents indicis de rehabilitació del segon a la Rússia de Putin indiquen que alguna cosa no hi està funcionant. Al capdavall, s'adduirà que el nazisme va ser, ja en els seus orígens, una pura vesània criminal, mentre que el marxisme fou una rigorosa doctrina econòmica que va proporcionar esperances polítiques a mig món. No seré jo qui negaré les bondats dels escrits de Marx, però la relació entre aquests i el gulag acaba per presentar-se com una mica inquietadora…

Podem acceptar que Stalin és la degeneració psicopàtica dels ideals de la Revolució d'Octubre. El que es va esdevenir sota la seua bota, però, va induir en les seues víctimes certes amargues conclusions sobre el destí irrevocable de les utopies polítiques més ambicioses. Una d'aquestes víctimes va ser Nadejda Mandelstam.

Nadejda va ser l'esposa i la viuda del poeta Óssip Mandelstam. Mandelstam pertanyia a una generació de joves intel·lectuals i escriptors russos que, sorpresos per la revolució, van abraçar inicialment amb entusiasme els seus ideals alliberadors. Conforme s'anava edificant el lent edifici burocràtic i repressor soviètic, però, aquesta colla selecta -Akhmàtova, Tsvetàieva, Pasternak- es va anar convertint en allò que després s'anomenaria dissidents . Eren la glòria de la literatura russa i, tanmateix, es van veure reduïts a carrejar unes vides penoses, en un tortuós i kafkià exili interior.

Nadejda Mandelstam ens ha llegat unes prolixes memòries, que ara podem llegir en català: Contra tota esperança (Quaderns Crema). Són els records d'una viuda però també el quadern de l'esposa d'un poeta, avesada a memoritzar els seus versos per a salvar-los dels escorcolls, coneixedora dels autors coetanis i dels seus textos. El retrat que traça dels seus contemporanis no és agradable: amb alguna notable excepció, hi ve a denunciar que la intel·lectualitat russa dels anys 30 no va fer res contra les porgues estalinistes. Ningú va alçar un dit per ajudar el seu marit, llevat de Pasternak i Bukharin. Óssip Mandelstam havia escrit un poema on parlava dels "dits gruixuts, com cucs, greixosos" de Stalin. Aquesta breu i potser ingènua composició el perseguiria tota la vida. Per aquesta causa li va ser vetada la publicació de la seua obra i ell mateix va ser enviat a l'exili. Però Óssip i la seua dona ja no podien simular adhesió a un règim que havia destrossat tots els seus ideals de joventut.

Mandelstam era un home horroritzat per la violència. Posseït per una sensibilitat malaltissa, va dur malament l'exili i hi va acabar morint probablement de tifus en una data indeterminada. La seua dona no el va poder acompanyar en el moment de la mort, ni li va ser lliurat el seu cadàver. Després vindrien Khrusxov, amb la seua denúncia dels crims estalinistes, i Soljenitsin, el primer a donar a conéixer les vivències del gulag.

En la nova conjuntura dels anys 60, Nadejda va veure arribar el seu moment. Va redactar llavors un dels documents més demolidors sobre la misèria moral del totalitarisme. És el testimoni dels vius, però també el dels morts. La certesa que calia, potser, per a aquells que encara vulguen fer distincions entre els crims de cadascun dels dos costats del riu del fanatisme.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 24/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF