06/03/2015

Les llargues vacances d’Ovidi Montllor

3 min

El 10 de març farà vint anys que va morir a Barcelona Ovidi Montllor. Nascut a Alcoi el 1942, la mort se’l va endur quan tot just havia fet els 53 anys. En aquests casos sol abusar-se del tòpic, i entonar alguna cantarella elegíaca d’aquelles que inclouen el lacònic sintagma “massa jove”. En realitat, però, Ovidi va caure víctima d’un càncer i de l’oceà d’oblit i d’incomprensió en què el van voler submergir aquells actors polítics -a Catalunya i al País Valencià- que feia anys que havien declarat el final -per “innecessària”- de la Nova Cançó.

Ovidi, en efecte, és un dels darrers damnificats de la Transició. La normalització democràtica -protagonitzada per CiU a Barcelona i pel Partit Socialista a València- va fer veure als polítics que aquella tropa de cantants, que movien masses però festejaven amb un ímpetu excessiu amb la utopia, havien esdevingut un perill públic. El buròcrata, òbviament, sempre es du malament amb l’artista. En un altre context, Santiago Rusiñol hi adduïa la faula de les cigales i les formigues. La formiga sent de lluny, en ple estiu, el cant de la cigala ( xitxarra, en diem a ca meua) i pensa: “Ja callarà, ja”. Quan la cigala truca a la porta de la formiga -és hivern i fa fred i no hi ha menjar a la vista- aquesta somriu i explica a la famolenca xitxarra que ha de signar un memoràndum grouchomarxià que, naturalment, la nostra amiga cantaire es nega a rubricar. I llavors ve la tragèdia.

A Ovidi li van negar el pa i la sal però ell havia sigut un primera espasa en diferents camps. Com a cantant i compositor va ser versàtil i fructífer, i ens ha deixat cançons immortals, com ara Homenatge a Teresa, M’aclame a tu i Perquè vull. En la seua faceta d’actor, fou sòlid i de registre ampli, i als anys 70 aconseguí èxits de públic i crítica amb títols com Furtivos (1975), de José Luis Borau; La ciutat cremada (1976), d’Antoni Ribas, i El nido (1980), de Jaime de Armiñán. L’any 1978 el dramaturg Rodolf Sirera va comptar amb ell per a l’obra El verí del teatre, escrita originàriament per a televisió (s’emeté al programa Lletres catalanes de RTVE) i esdevinguda amb el temps una peça emblemàtica de la nostra dramatúrgia.

Amb un bagatge així, podria semblar un luxe prescindir d’Ovidi Montllor al cim de la seua carrera. Doncs ens vam permetre aquest luxe. O se’l van permetre alguns, per ser més precisos. El 1989, quan Canal 9 va començar les emissions, els seus rectors inicials van tindre un conat permissiu -un tímid xarampió, que va passar ràpid- i van doblar algunes pel·lícules al català. La tònica de la cadena, de seguida, va ser oferir tota la cinematografia en castellà. Però en aquell grapat de títols primerencs n’hi va haver un que va destacar de seguida: Casablanca. Del clàssic de Michael Curtiz se’n va fer un doblatge modèlic al valencià, que podria haver donat la pauta per a una praxi prolongada i ubèrrima (però no va ser així, esclar). Un dels actors que va participar en aquest doblatge va ser precisament Ovidi Montllor, que feia la veu de Sam, el pianista negre (i no, com diu erròniament la seua entrada a la Viquipèdia, la de Humphrey Bogart). Aquest mític joc de ventrílocs ha quedat en la memòria sentimental d’una generació de valencians, com ara el meu amic Toni Mollà. Mollà era llavors assessor lingüístic de Canal 9 i es va enfrontar durament amb el director de l’ens, Amadeu Fabregat, quan aquest, en lloc de prolongar la fructífera experiència de cinema oferit en valencià, va decidir prohibir als locutors de la cadena una llista de paraules “massa catalanes”...

En aquest temps de rates de claveguera, el talent d’Ovidi va llanguir fins a la mort. Però ja ens ho va avisar: “Em creureu mort. / Jo no hauré mort. / Faré vacances”. Vint anys després, aquestes llargues vacances han donat uns fruits inesperats que al mateix Ovidi, allà a la seua platja paradisíaca, li deuen provocar una sorruda admiració. De sota les pedres, com per art d’encanteri, en aquests mesos, mentre s’aproximava el seu vintè aniversari, van començar a brollar iniciatives que reclamaven la dignitat de la seua memòria. Al BarnaSants 2015, al Tradicionàrius, al seu poble, Alcoi: Ovidi està en boca de tots.

Però les commemoracions no acaben ací: es prepara una pel·lícula sobre la seua vida i un cantant jove -Feliu Ventura- ha demanat, en una carta pública, que es facen festes en honor d’Ovidi com les que s’organitzen per tot el País Valencià, des de fa anys, per honorar el poeta Estellés.

Mai unes vacances, definitivament, havien estat tan ben pagades.

stats