Publicitat
Publicitat

La inutilitat de la ciència

Recentment, investigadors de la Universitat de Barcelona han descrit noves funcions de la proteïna hCNT1. És probable que després d'aquest inici d'article la majoria de lectors ja no hagin arribat a la segona frase. Potser en recuperaré alguns si explico que la proteïna té relació amb el desenvolupament de les cèl·lules tumorals i, per tant, el descobriment pot dur a una millor comprensió i a possibles tractaments del càncer.

A la ciència se la critica sovint per ser massa utilitarista, però gairebé sempre que es comenta un descobriment científic arriba la pregunta sobre la seva utilitat. No passa el mateix quan es descobreix un manuscrit medieval inèdit o si es revelen detalls sobre certs episodis històrics. Potser l'utilitarisme de la ciència prové en part d'ella mateixa, però sobretot de la demanda que de seguida li fan des de fora de l'àmbit científic. La imatge tan arrelada d'associar ciència i tecnologia a coses pràctiques, i humanitats a augment del coneixement o a enaltiment de l'esperit, no només és falsa, sinó que perjudica tant científics -o tecnocientífics- com humanistes.

Per això potser també cal reivindicar la inutilitat de la ciència, si és que saber més sobre la natura o sobre els éssers humans es considera poc útil. La proteïna de l'exemple amb què començava l'article pot cridar poc l'atenció i potser per això se'n demana de seguida la possible aplicació futura. Però sovint s'aixequen dubtes sobre si allò és realment interessant. Descobrir un nou planeta extrasolar, avançar en l'estudi del comportament animal o establir quan es va produir cert fenomen geològic no té per què emocionar ningú que senti un interès escàs per aquests temes. Però tampoc cal que la ciència avali contínuament què es pot derivar en el camp pràctic de certs avenços.

Ni la ciència és purament coneixement útil i aplicable, ni les humanitats són poc necessàries. Per això potser en ple segle XXI hauríem d'anar unes centúries enrere i buscar, com els savis d'altres èpoques, els punts de trobada i de col·laboració i no pas discutir sobre què resulta més important. Estic d'acord amb qui reclama més atenció a l'educació humanística, però, i l'educació tecnocientífica? No es pot parlar de domini de la ciència i la tecnologia en una societat on els científics estan mínimament representats o, més usualment, totalment absents de les tertúlies de ràdio i televisió i de les pàgines d'opinió dels diaris. Pel que fa a l'educació, no hauria de ser necessari recordar que en els batxillerats els alumnes només tenen una assignatura científica obligatòria, la jove ciències per al món contemporani , tret, naturalment, que vulguin fer carreres científiques o tecnològiques. En canvi, tots els que vagin més enllà de l'ESO hauran d'estudiar llengua, literatura, filosofia i història. I no em sembla malament, però em sorprèn que després es digui que l'ensenyament actual discrimina les humanitats. La majoria de ciutadans, que no faran cap carrera de ciències, es poden quedar, a tot estirar, amb les dues hores setmanals a primer de batxillerat de l'assignatura esmentada.

Més enllà dels seus usos pràctics, les ciències serveixen per aprendre a raonar, a establir hipòtesis i maneres de confirmar-les o refutar-les. Ensenyen a comprendre que dues coses que evolucionen en paral·lel no necessàriament tenen una relació causal. I ajuden a potenciar la memòria -per comprendre-ho, només cal llegir alguna classificació zoològica o botànica amb els noms científics de les espècies.

Les humanitats tenen totes aquestes virtuts i algunes més. Per això cal buscar formes de cooperació entre ciències i humanitats. Avui les neurociències, la física i la química ajuden a comprendre obres artístiques i l'art ajuda a plantejar nous problemes als científics. Els reptes ètics de la genètica poden proporcionar nous motius de reflexió o noves trames als novel·listes, i les novel·les, com algunes de Ian McEwan o Kazuo Ishiguro, ajuden a debatre els problemes ètics de la ciència -com ja va fer Zola, entre altres, en el seu moment.

Per això crec que no hem de discutir si podem prendre temps i espai a una cosa per donar-ne a l'altra, sinó reivindicar una ciència més humanista i un humanisme més científic. De punts de trobada segur que n'hi ha. D'entrada, oposant-nos a una cosa tan poc humanista i tan poc científica com és l'economia basada en les especulacions borsàries i el màxim rendiment a curt termini.