Publicitat
Publicitat

L'EDITORIAL

La implicació dels gegants d'internet en l'espionatge

Vuit empreses de telecomunicacions nord-americanes, liderades pels gegants d'internet Google i Microsoft, van publicar ahir una carta als principals mitjans nord-americans adreçada al govern de Barack Obama amb una petició: que restringeixi els programes d'espionatge massiu i que es limiti la vigilància als seus usuaris. Es dóna la circumstància que aquestes empreses, entre les quals també hi ha Facebook, Twitter, LinkedIn i AOl, van cobrar del govern nord-americà per col·laborar en l'espionatge als seus usuaris, segons una de les revelacions de l'extècnic de la CIA Edward Snowden.

La carta, doncs, representa una mena de mea culpa , ja que, després de ser enxampades, aquestes empreses han decidit unir esforços contra Washington per impedir que l'escàndol de l'espionatge massiu acabi afectant la seva imatge i credibilitat. Així han llançat una campanya, anomenada Reformem la vigilància governamental , en què demanen als governs de tot el món que protegeixin el dret a la intimitat dels seus ciutadans després que les revelacions de Snowden hagin posat al descobert la impunitat amb què els Estats Units, però també la Gran Bretanya o França, han enregistrat milions de trucades i espiat milions de correus electrònics o altres comunicacions sense mandat judicial. El programa Prisma ordit per la CIA amb la complicitat de les empreses que ara critiquen els seus mètodes era una mena de Gran Germà amb accés il·limitat a dades privades.

Els ciutadans tenen dret a saber si algú sense el seu permís té accés a les seves comunicacions i quin ús se'n fa. I és infantil pretendre, en el món interconnectat actual, que un programa com Prisma es podrà mantenir en secret durant gaire temps. Els casos Wikileaks i Snowden demostren que vivim en una era en què l'opacitat és gairebé impossible i la transparència s'acaba imposant tard o d'hora. Els governs tenen l'obligació de garantir la seguretat de la ciutadania, però han de vigilar molt quan es tracta de drets fonamentals. Per principis, però també per pragmatisme. Perquè al final sempre, o gairebé sempre, s'acaba sabent tot.