Misc 09/08/2014

La guerra ressona des del passat

i
Joschka Fischer
4 min
La guerra ressona des del passat

Si hi ha un episodi històric que encara fa que la majoria d’europeus s’estremeixin, fins i tot un segle després, és l’inici de la Primera Guerra Mundial, la catàstrofe europea per antonomàsia que va començar els últims dies de juliol del 1914. De fet, cent anys més tard, després de dues guerres mundials i una guerra freda, l’estremiment és més fort que mai.

A la vista de la sagnant història d’Europa, els països que van establir l’actual Unió Europea van optar per la no-violència, la inviolabilitat de les fronteres, la democràcia i l’imperi de la llei. Van escollir la cooperació, fins i tot la integració, en lloc de la confrontació militar; el desenvolupament econòmic abans que la política de la força. Ara, però, aquesta “Europa de la Unió” està tornant enrere en el temps i s’està veient amenaçada pel retorn d’aquesta política a les seves fronteres, als països veïns més pròxims.

A l’Est, el Kremlin del president Vladímir Putin pretén canviar les fronteres nacionals a la força i, així, assegurar el ressorgiment de Rússia com una potència imperial a escala mundial. Mentrestant, el caos i la violència -sobretot a Síria, l’Iraq i Gaza- poden acabar soterrant tot el Pròxim Orient, amenaçant la integritat territorial d’uns estats que, en gran part, són resultat dels acords de pau posteriors a la Primera Guerra Mundial.

La pacífica Europa postmoderna haurà d’afrontar els reptes que suposa el retorn de la política de la força, i no serà fàcil. La UE ha doblat la seva superfície des del 1989, quan el règim comunista es va esfondrar al centre i a l’est d’Europa; no obstant això, l’Europa de la Unió encara no ha assolit la seva integració política definitiva. I el que és més important: Europa no va ser dissenyada per fer front a les dificultats derivades de la política del poder. Els antics estats nació europeus són massa petits i dèbils, mentre que la política comuna de seguretat i afers estrangers no està prou desenvolupada.

Així i tot, molts europeus encara consideren que la Unió Europea i Occident no haurien de cedir davant l’actitud desafiadora de Putin. Hi ha massa elements en joc a l’est d’Ucraïna: la pau i l’ordre a tot el continent. Els passatgers (la majoria dels quals europeus) del vol 17 de Malaysia Airlines, que va ser abatut en territori rebel, van pagar aquesta situació amb les seves vides.

Generalment, no podem triar el moment en què es produeixen esdeveniments històricament significatius. Així doncs, en aquests casos, resulta fonamental que siguem capaços d’identificar-ne les conseqüències correctament i amb diligència. Els líders europeus han trigat massa temps a adonar-se que tota la confiança que han atorgat a Putin, i tota la tolerància que han mostrat envers els seus actes violents i intimidadors, no han fet res més que promoure l’escalada de violència i l’expansió de la crisi a Ucraïna. Només després que 300 civils morissin a bord de l’MH-17, la UE s’ha vist preparada per imposar unes sancions econòmiques prou contundents que tinguin algun efecte sobre l’economia russa.

Pel que fa al desenvolupament i la promoció d’una política comuna de seguretat i afers estrangers, tampoc s’hauria de subestimar l’efecte de les sancions, adoptades de manera comuna per la UE la setmana passada. Un cop la Unió Europea hagi complert amb escreix el primer pas (unes sancions prou convincents), hauria d’afanyar-se per dur a terme el segon (una unió energètica que permeti posar fi a la dependència energètica amb Rússia) tan aviat com sigui possible.

En el cas del Pròxim Orient, Europa haurà de fer front a uns obstacles molt més difícils de superar si vol posar en pràctica una actuació d’àmbit col·lectiu. Això es deu a la pressió de partits polítics pro israelians i pro palestins en el si de la mateixa Unió Europea, que sovint es bloquegen mútuament; de fet, els conflictes que estan tenint lloc actualment al Pròxim Orient són molt més complexos que els que s’estan produint a l’est d’Ucraïna.

És molt probable que, aviat, als països més afectats pels conflictes a la regió (l’Iraq, Síria, el Líban, Israel/Palestina, Egipte i Líbia) se n’hi afegeixin d’altres com Jordània, el Iemen i els estats del golf Pèrsic. La crisi s’agreuja encara més amb l’existència del programa nuclear iranià i la batalla entre l’Iran xiïta i l’Aràbia Saudita sunnita per aconseguir la supremacia a la regió (una lluita que esdevé encara més perillosa a causa de l’enfrontament sectari que l’alimenta). És fa difícil entreveure una possible solució (o solucions) al calvari del Pròxim Orient.

Avui dia, només es pot fer una predicció amb prou seguretat: l’escalada del conflicte, que provocaria que tota la regió entrés en el caos i derivaria en més violència, i la possibilitat que les regions més properes se’n contagiessin. Per exemple, el perill que alguns elements del combat al Pròxim Orient arribin a Europa és ben real. Tant si a la UE li agrada com si no, haurà d’acabar fent front a aquests conflictes, perquè les decisions que afecten la seva seguretat interna i externa s’acabaran decidint tant a Brussel·les i a les capitals europees com al mateix Pròxim Orient.

Els europeus s’han trobat vivint en un barri cada cop més insegur, un canvi d’escenari que exigeix un tipus de respostes estratègiques que cap estat europeu pot oferir tot sol. L’ordre del dia hauria d’exigir, doncs, que la UE promogui la integració i l’enfortiment del diàleg sobre la política comuna de seguretat i afers estrangers.

Malauradament, un segle després que la política de la força moderna desfermés una guerra on van morir més de 10 milions dels nostres avantpassats, molts dels ciutadans que formen part de la Unió Europea segueixen mostrant-se escèptics davant la tempesta que s’acosta. Hem de confiar que això canviï com més aviat millor: val més curar-se en salut.

Copyright Project Syndicate

stats