Misc 12/04/2014

El gran partit curtterminista

i
Miquel Puig
3 min
El gran partit curtterminista

Fa unes setmanes, i des d’aquestes mateixes pàgines, Borja Vilallonga ( Ansietats llibertàries, 4-2-14) feia notar que l’esquema tradicional dreta-esquerra és incapaç de reflectir les múltiples facetes de les opcions polítiques, i es referia específicament a la complementarietat de les dimensions llibertat / repressió individual d’una banda i llibertat / repressió econòmica de l’altra.

Una reflexió similar s’ha de fer des del món econòmic, on l’esquema tradicional dreta-esquerra pot identificar-se amb els posicionaments respecte de la distribució de la renda: per a la dreta, la prosperitat exigeix pagar el preu de la desigualtat, mentre que per a l’esquerra la redistribució constitueix un objectiu que mereix algun grau d’ineficiència. Ara bé, aquesta dicotomia es refereix a una renda que es distribueix entre els ciutadans que conviuen en el present, sense tenir en compte que les nostres opcions no sols es refereixen als ciutadans d’avui, sinó també als de demà: en ocasions fem sacrificis pensant en els nostres fills o, pel contrari, ens permetem luxes que algú haurà de pagar en el futur. És a dir, a més de la distribució intrageneracional de la renda, cal tenir present la intergeneracional.

Des d’aquest punt de vista, la crisi actual apareix fonamentalment com la conseqüència de decisions molt atractives a curt termini, però que implicaven un enorme cost en el futur, un futur que es va negligir. Dos exemples: el boom de la construcció comportava beneficis immediats per a propietaris immobiliaris, banquers, constructors i administracions públiques, però implicava que, tard o d’hora, el sector no sols es paralitzaria sinó que es contrauria, cosa que generaria un atur espantós; fixar els preus públics (de l’electricitat, l’aigua, el transport públic, etc.) per sota del seu cost representava un avantatge per al ciutadà d’aleshores a costa d’empitjorar les coses per al del futur, obligat a pagar uns preus que cobrissin no sols el cost, sinó que absorbissin el deute generat. ¿Tenim dret a haver acumulat un deute equivalent al 100% del PIB que hauran de pagar els nostres fills? Sí, si haguéssim utilitzat els recursos per augmentar la nostra productivitat; però, com ja he remarcat en més d’una ocasió des d’aquestes pàgines, els hem invertit en projectes que no ho han fet. En definitiva, la nostra crisi és, fonamentalment, una conseqüència del nostre curtterminisme.

El curtterminisme és un camí segur cap a l’empobriment perquè porta a endeutar-se en excés quan hi ha crèdit disponible i a vendre’s el patrimoni quan deixa d’haver-n’hi, i és significatiu que la Generalitat no sols s’hagi vist obligada a apujar el peu de l’aigua, sinó, a més, a vendre’s les infraestructures d’abastiment.

Desafortunadament, el curtterminisme ha rebut dos suports intel·lectuals potents, de manera que la dreta, tradicionalment identificada amb el prudent conservadorisme, ha passat a sotmetre’s al dogma de l’omnisciència del mercat, que implica la bajanada que no cal ocupar-se del futur perquè els preus presents ja el tenen en compte. Pel que fa a l’esquerra, que havia estat industrialista, ha passat a estar dominada pel keynesianisme vulgar, que es condensa en una cita que és impossible deixar de sentir a tota hora: “A llarg termini, tots morts”. Nosaltres hem arribat tan lluny en aquesta línia de pensament que tot sovint identifiquem les virtuts dels grans projectes constructius amb el nombre de llocs de treball necessaris durant la construcció, de manera que només el feble ecologisme s’atreveix a qüestionar-los.

Els països germànics no han estat tan receptius ni al neoliberalisme ni al keynesianisme, i els nostres conflictes amb ells han de ser llegits en clau del repartiment intergeneracional de càrregues: nosaltres considerem que ara convindria menys austeritat per estimular l’economia i més inflació per reduir la càrrega del deute, mentre que ells pensen sobretot en el demà: en el risc que els seus ciutadans hagin de fer front a un hipotètic impagament per part nostra i en el fet que la inflació redueix el patrimoni dels seus pensionistes.

Malgrat la temptació del curtterminisme, Catalunya ha estat capaç de proposar i culminar objectius que només podien ser el resultat d’un esforç col·lectiu sostingut en el temps, com la industrialització, la transformació de Barcelona en una gran capital o la preservació d’una cultura autòctona, i és gràcies a ells que tenim el que tenim. Els grans objectius actuals són protagonitzar una segona industrialització basada en la ciència i construir un “país normal” dins d’Europa. Poden portar-nos molt lluny, però no ens enganyem, l’amenaça de debò no és exterior, sinó el gran partit català dels interessos curtterministes.

stats